Solitud (en línies no justificades)

Ofegar les llàgrimes que m’abracen a crits,
en el silenci d’aquest buit que fa invisibles els acords.

Que el retrocés de la sorra esborri les promeses,
mots impresos i esquinçats, de tan fràgils, tènues.

Buscar-te en la foscor d’unes mirades
que d’un sospir van consumir la llum d’antigues primaveres.

Que s’abaixi el teló i hi posi punt i final,
esperant uns aplaudiments que mai no arribaran,
que ni tan sols mai vam merèixer.