Embriaga de somnis.

Tanques la porta darrere teu i esperes el gat. Pocs segons més tard recordes que no en tens de gat. Travesses el passadís expectant. Necessites estar sola. Fas punteria amb les sabates i t'estires al llit. Decideixes amagar-te sota els llençols perquè tot i que la gent encara vesteix tirants comença a refrescar. Allargues una mà i encens la ràdio. La música et transporta a la nit passada. Els records són borrosos i fan olor a ginebra amb llimona. Tornes al món i agafes un llibre. Darrerament llegeixes Guimerà, i no pas perquè t'hi obliguin. T'incorpores amb un moviment invisible i et poses a llegir. Setanta-set segons més tard ja te n'has cansat. Decideixes mirar el sostre i pensar. Comences a construir una anada d'olla similar al darrer capítol de Ventdelplà i decideixes que no és època de discórrer. Agafes el mòbil i escrius un missatge de text. L'envies i, oh, què estrany! es queda a la bústia de sortida. Et queda, ni més ni menys, la preciosa quantitat de vint-i-tres cèntims d'euro. Collonut! A hores d'ara ja has perdut tota la confiança que anys enrere dipositaves en la telepatia, per tant ho deixes córrer. Mires el rellotge i decideixes tornar a sortir. Tretze minuts després t'amagues de nou sota els llençols. I no són pas els teus...

Una estona de cel.

I com si de lluny sonés la banda sonora original de les nostres vides. Com si cada cançó ens fes créixer una mica més. Com si m'abracessis tendrament sota la llum de la nostra immensa lluna. Com si aquell petó durés per sempre. Com si no s'oblidessin mai les paraules. Com si la màgia continués creixent i creixent. Com si cada segon fos una estona de cel.

Nit freda per ser abril.

En aquell instant va deixar d'importar-me el temps. Alguna petita part de mi sabia que era massa tard. O potser massa d'hora. Malgrat tot sentia una exorbitant voluntat de seguir caminant. Com si cada pas consumís, una mica més, aquell passat que tantes i tantes vegades havia desitjat esborrar. Com si cada petita petjada deixés enrere tots aquells finals que mai haurien d'haver començat. Les arcades de la plaça del vi il·luminaven la meva nocturna sensació de felicitat. Aquella sensació que tota sola havia après a fer renéixer, i que temps enrere tant havia trobat a faltar. Possiblement aquella nit tenia un altre color. Possiblement la solitària alegria del carrer dels ciutadans m'amarava, i em feia sentir diferent. Potser viva. Possiblement tot allò no era més que un joc passatger, una nova manera de malbaratar el temps. El cas és que dues paraules havien estat suficients per encisar el meu absurd. I aquella gota de llum tan sols era fruit d'aquella tendra farsa.