Silencis

Com el terrós de sucre que s'enfonsa suaument entre l'espuma del cafè. Fràgil. Indecís. Recordo totes aquelles paraules que mai no ens vem arribar a dir. Les hores m'atrapen i el cigar es consumeix, com els rajos de sol que arriben a la freda terrassa d'aquest carrer de Ciutat Vella. Em sorprèn una infinita sensació de buidor, però no aconsegueixo trobar les llàgrimes. El vent em retorna els acords de totes aquelles cançons que em regalaves els matins de primavera, i la gelor de les seves carícies m'arrenca un somriure nostàlgic que em fa esgarrifar. La solitud es converteix en la meva única companya, i m'escup dolçament les indecises promeses que intercanviavem com si de mostres d'amor es tractés. Tènues abraçades que es van esvair com la màgia que a crits predicaves. El silenci, absolut i punyent, s'apodera dels minuts i de les hores. I s'ho emporta tot.

Com el vent

I arriba el dia en què un cop d’aire et retorna tantes olors. Asseguda al voral d’un carrer que amaga antigues històries penso en totes aquelles vegades que ens havíem recorregut aquell petit poble , agafats de la mà. Em deixo amarar per la tendresa d’aquella bonica imatge de primavera, aquest cop sola, resseguint un camí que tot just va començar en aquell mateix encreuament. Potser el perfum de les flors d’aquelles blanques balconades va ser l’error, i no nosaltres. Potser en un mateix cel no hi cabien tots els núvols que ens havíem inventat. S’aixeca el vent que ho fa tornar tot. La brisa salada d’aquell estiu glaçat es remou entre els meus cabells, murmura imatges movent a contratemps els plecs del meu vestit. Promet que tornarà aviat. Però sé que aquest aviat sempre serà tard. I són les onades que entreveig a la llunyania les que s’emporten les fràgils promeses que es consumeixen amb el temps. Perquè d’elles només en queden les antigues polaroid que guardaves en un calaix. Fredes, tènues i consumides, de tantes vegades que les he plorat. I mentre la lluna mossega les últimes gotes de dia encara m’amago entre les barques de colors, com si de refugis d’enyorança es tractés, com si guardessin encara l’aroma de la teva veu. Esborrant de la sorra els versos que ja no t’escric. Esperant que passi l’últim tren.

La vida balla descalça...

Porta'm al teu univers infinit, omple'm la vida de poesia, mira'm als ulls i canta'm totes aquelles cançons que van fer-nos tan forts algun dia. Deixa'm entrar al teu món i perdem-nos tots dos pel traç irregular d'uns carrers plens de futur, un futur escrit entre versos invisibles. Amaguem-nos entre la foscor d'aquesta pàlida nit i juguem a trobar-nos entre rialles silencioses. Escapa't amb mi i oblidem-ho tot. Arrenca'm aquell somriure que només tu saps fer aparèixer i deixem que la vida ens sorprengui a cada minut. Perquè amb tu...amb tu tot és possible.