El silenci dels teus versos

No són meus aquests dies. Ni meves tampoc aquestes llàgrimes que abatudes s’arrauleixen sobre els meus pits. Deixada anar sobre el llit, com una camisa vella, amarada de carícies que la ràdio em retorna i que mai tampoc em van pertànyer. Plena de retòriques i buida de respostes, abandonada al ritme d’uns versos que mai no vas convertir en cançons. Transformant  present en enyorança, sabent meus aquells ulls que tants secrets havien confessat. Desitjant a crits la tendresa d’aquelles abraçades que creia haver aconseguit oblidar, en el silenci d’una nit que no té cap gràcia sense tu. Fent rimar els poemes que es van quedar a mitges. Fràgils paraules que estripades no són més que soroll. I l’anàfora d’un nosaltres, nosaltres, nosaltres, que només tenia sentit si era amb tu, amb tu, amb tu.