Victòries amb gust de derrotes.

L'estrident xiulet va marcar el final d'un somni. Les llàgrimes es van tenyir de blaugrana, i la desil·lusió va substituir l'esperada remuntada.
Un cop encaixada la derrota, però, l'únic que podem fer és somriure. Per una eterna afició que ahir es va vestir per l'ocasió, amb els nostres colors. Per un equip que ens ho ha donat tot i que ens ha permès viure allò que mai ningú podrà superar. Per uns jugadors que ens fan somiar amb la seva màgia, i que es deixen la pell partit rere partit. Per un entrenador exemplar que ha marcat una nova etapa de la història. Per un equip, un esport i un sentiment. Avui, més que mai, em sento orgullosa de ser del BARÇA. Avui toca mirar endavant, i seguir lluitant pels nostres somnis.
D'acord, no ha pogut ser a Madrid...però no em direu que Wembley no té la seva gràcia?

Derrota.

És evident que ha arribat el moment. D'acord, ho accepto. Has guanyat. Però he de reconèixer que me'n vaig creure capaç fins l'últim moment. Ara somriu, mira'l i gaudeix-ne. I quan s'abaixi el teló: canta a la vida, amor.

Aquell dia...

Aquell dia somiàvem universos utòpics, asseguts a la sorra, amb la teva guitarra i la meva veu. Aquell dia em parlaves en versos invisibles, em xiuxiuejaves paraules a l'orella. Te'n recordes? Aleshores les coses eren més fàcils. O potser, simplement, eren diferents. Aquell dia jugàvem a imaginar, a somriure i a viure. Aquell dia compartíem mirades de complicitat, i de tendresa (perquè no?). Aquell dia encara no havies marxat tant lluny. Aquell dia volàvem tots dos. Sols. Amics. Transparents. Únics.
Reconec que en un principi em va fer mal adonar-me de que aquell dia havia esdevingut un simple record. Especial, sincer, important, però record. En realitat, però, allò que de debò em va doldre, allò que em va treure el son, va ser descobrir que aquell record mai havia existit.

D'un gris abril.

Les paraules desperten la por, mica en mica, pas a pas. El silenci s'apodera de la meva fosca habitació. Els ulls se'm claven en el relat d'aquells terribles fets. Les ganes de lluitar s'esvaeixen, una mica més. Te n'adones que potser no val la pena, que és inútil continuar. Et rendeixes, per uns instants. És massa tard, penses. És hora de créixer, de madurar. És hora d'obrir els ulls i adonar-nos que des del nostre humil punt de vista no podem canviar el món.
És llavors quan mires fixament a la pantalla i veus els seus ulls, fotografiats. Aquells ulls que van morir a mans d'autèntics animals. Aquells ulls que van donar la seva vida per defensar tot allò que nosaltres estimem. Me n'adono que cal seguir endavant i que, evidentment, cal seguir lluitant. Des de la innocència, tan se val. Hi ha masses lluites que encara hem de guanyar.
Avui les paraules m'han fet reflexionar, un cop més. Avui recordo, amb buidor, aquell gris abril. Avui que fa exactament disset anys i cinc dies, alcem els punys al vent. Et recordem. T'enyorem. "Ni oblit ni perdó!".

Terrat.

I pujo al terrat a plorar en silenci. Allà sembla que les llàgrimes marxin amb el vent. Pel meu cap suren un centenar de retòriques, sorgides pel simple plaer d'estalviar-me les respostes. Miro el cel, després el carrer. La gent passeja, absent, ignorant. Des del meu acollidor terrat, entre pinces i roba estesa, puc veure els invisibles carrers del Poble Sec. I la nostra petita rambla. T'enyoro. Ella et mira. Tu la mires i somrius. I potser durant una mil·lèsima de segon t'envaeix una sensació de buidor. Com si et faltés alguna cosa. Com si, allà, hi faltes algú. Però tant se val, no recordes ni la seva cara.

Dos.

Dos dies són molt més que 48 hores. Dos dies poden arribar a fer-te somriure de debó, i a fer-te adonar que, potser, has escollit el camí correcte. Dos dies poden esdevenir pura màgia, si esculls la companyia adequada. Dos dies poden voler dir vida.