L'hivern era fred i s'ha fet molt llarg.

El fred va arribar sense avisar-nos i va glaçar el nou significat de tantes paraules, de tantes imatges, de tantes cançons. L’hivern deixava enrere totes aquelles llunes d’agost que vam obligar-nos a enterrar sota piles infinites de pàgines en blanc i, de cop, les hores prenien un significat estrany, i quèiem en rutines incontrolables, en ganes de fer-nos forts i escapar d’abismes i laberints. Jugàvem a ser dos estranys, dos desconeguts que s’ignoraven enmig d’aquest món que avançava deixant enrere les nostres passes. Unes passes que es deixaven guiar entre els mapes inesborrables dels teus carrers que, a mi, no em sortia res més que intentar evitar per no pensar-te. El vent, el fred, i les maleïdes cicatrius que es feien grosses a mida que les teves s’anaven tancant. Cançons que intentaven, sense èxit, retornar-me a l’inici de tot plegat, i una tendència irrefrenable a conjugar el verb perdre.

I ara que s’apropa la primavera, em pregunto què em queda més enllà d’aquesta tassa de cafè buida, i de la importància relativa de totes les coses que hem conservat. De tots aquells instants i les converses que encara ens queden, i l’esperança que les flors ens despullaran de tota la grisor d’aquest maleït hivern i desglaçaran la vida que, en algun moment i sense saber per què, vam aparcar.