Matí d'octubre. A la ràdio sona Andrés Suárez i et remous entre els llençols. Els últims minuts de son s'escapen entre grapats de carícies silencioses i somriures endormiscats. Ja no queden estrelles i algun dòcil raig de sol il·lumina, intermitent, les primeres hores de diumenge. Em descobreixes mirant-te d'amagat i et regires amb un mig somriure. Desitjar-se bon dia, potser, es queda curt. Fa olor de cafè i et vesteixes amb roba d'estiu. Em dius que marxes i jo em pregunto si realment hi has arribat a ser. Però la guitarra tremola i la llibreta és plena de gargots. La nit ha sigut nostra, i somric. Ja al carrer, les hores s'aturen dins d'aquesta ciutat gris que se'ns fa petita, i els dubtes se m'amunteguen entre glops de poesia i les mirades que m'has deixat. M'aturo, i la vida passa. És bonica però, a vegades, complicada. Un tango després del pont, una guitarra desafinada i parets encara per pintar. Tanco els ulls i desitjo que pari el món. Que em guardi aquest moment imprescindible. Tu, jo i la poesia que ens devem.
