I altre cop el
setembre encadena finals amb principis i ens torna a escopir al mateix lloc de
sempre. Allà on tot sembla no acabar mai, on les hores s’amunteguen entre bancs
de fusta i falses quimeres, on tot comença però res es mou, on enlloc de
créixer et fas petit cada dia. I recuperes el rellotge i tot torna a la
normalitat. Les hores tornen a ser hores i el sol deixa d’escalfar. I intentes
posar una mica d’ordre, però no ho aconsegueixes. T’asseus al banc de pedra i
esperes. Esperes. No saps ben bé què esperes. Però esperes. El temps parlarà. O
no. Però de moment, vas fent. I et mires els peus i deixes anar un sospir: les
sandàlies són l’únic que queda de l’estiu i, tot i així, encara no has acabat
de fer-te’n a la idea. Potser demà al matí no sonarà cap alarma. Potser la nit
s’allargarà i arribaràs de dia a casa. Potser, qui sap, acabaràs perduda en
algun poble perseguint cançons i somnis. I encara jugues a amagar que aquest
vagó de metro poca cosa més guarda de l’agost que el moreno descolorit que
encara vesteixes i els somriures que encara s’escapen al pensar-hi. I que la
sorra de la platja, ara freda, no acull ja les promeses que, sense saber ben bé
com, has arribat a inventar. Que l’horitzó desdibuixat no s’emporta cap
vaixell i que els avions ja no porten felicitat amunt i avall. I et fa por
mirar enrere perquè saps el que hi trobaràs. I no hi vols pensar, però et
trobes buida. Buida de tot i plena de res. Abandonada al ritme de l’aleatori de
l’Ipod, que, a estones, aconsegueix recordar-te qui ets, que encara et sorprèn
convertint-ho tot en cançó, que, fins i tot, et descobreix tornant-hi a creure.
I t’adones que no has deixat de pensar-hi. Que el rellotge torna a caminar, les
hores tornen a ser hores i aviat guardaràs les sandàlies, però encara hi
penses. I desesperes, però somrius, acostumada a un present de contradiccions
que no encadena ni finals ni principis, que ha decidit que aquest any no fa
vacances.
