...per fugir amb tu de matinada.

Deixarem que la vida segueixi més enllà de les nostres paraules i, entre cortines de seda, confessarem els nostres més ocults anhels. Il·luminarem la foscor de les nostres nits de primavera, amagats rere un passat que junts farem desaparèixer, i mirarem les estrelles que mai no haviem necessitat. Farem nostres mil cançons, tu la música i jo la veu, entre el silenci creixent d'una mirada infinita, entre mil versos desfets per tantes llàgrimes buides. Escriurem tot el que ens passi pel cap, targiversant a plaer el sentit de tants mots transformats en carícies, sentint-nos cada cop una mica més a prop, oblidant totes les pors, les mancances, els recels. Demanant amb els ulls l'abraçada més dolça, descobrint poc a poc un rumb inexplorat. Fent renèixer un somriure tendre i innocent sense tornar a començar, sense mirar enrere.

Perché erano proprio questo, parole...e oggi, oggi ho bisogno di un abraccio.

Caminava Rambles avall, i se sentia extremadament sola. Les hores havien deixat de tenir importància. I els minuts. I els segons. Arrossegava els peus per aquella Barcelona mullada, buida i bruta, deixant de banda un passat que, malgrat tot, mai no havia sigut seu. Potser per això havia deixat de lluitar. Potser per això s’amagava entre la negror de la ciutat consumint-se lentament amb incansables preguntes. Buscant respostes on mai n’hi havia hagut. Cansada, freda, distant. Esperant un futur que potser mai arribaria. Sota els fanals apagats i sense cap meta. Abandonant-se, fins i tot, al rumb desconegut dels seus propis passos.

És ara que m’adono que t’enyoro. Ara que et penso, i recordo com em miraves. Ara que intento saber-me alguna cosa que vaig arribar a ser. Ara que evoco, en silenci, tots aquells viatges, aquelles cançons que sempre amagaven coses a dir. Quantes carícies somiades i quants acords amagats. Aquella tendresa infinita que predicàvem i que, de cop, va deixar de ser important. Aquelles mirades de tres síl·labes que compartíem sabent-nos dos estranys. Totes les històries que vem deixar a mig començar.
Ara que ho deixo tot per pensar-te, és quan m’adono que t’enyoro.

Entre bastidors

Una mirada entre bastidors, un somriure que pot canviar-ho tot. I de cop, com si no et conegués, com si tot tornés a començar. Nervis i corredisses, i el teu somriure allà quiet. Intacte, malgrat tot. El renéixer d’una flor, que temps enrere havíem deixat passar de llarg. I ens continuàvem buscant, com si res no passés. Aliens al nostre entorn, a totes aquelles mirades i veus. I la nit, entre cortines vermelles, ens mirava atentament. Ara es quan comença. Tot comença.