Només sempre. (Sant Jordi 2010)

Jec al llit, a les fosques, abraçant-me les cames amb els braços. De fons sona la ràdio i t’escolto. M’agrada imaginar-te en algun petit racó d’aquest país sense nom, compartint aquella tendresa tan teva, tan nostra. Et veig, alçant els punys a la llibertat, resseguint amb els llavis aquell camí que un dia em vas proposar, el mateix que ens va portar a la mà dels qui ens estaven esperant. Somrius, sempre ho has fet, i em mires. M’agrada, m’agrades.

A fora, la pluja fa estona que mulla els carrers de Barcelona, els nens ja no hi juguen i fa temps que la ciutat és més buida i fosca que mai. Les seves places són plenes d’antigues cançons, enterrades per alguna requalificació corrupta. Els records s’esborren cada dia una mica més, oblidant tot allò que en algun moment va ser especial. L’odi s’escampa per la ciutat adormida i la ràbia s’apodera d’aquells que predicaven la humilitat.

No molt lluny d’aquí, un gran home s’enfronta al temible paper en blanc. Escriu incansables versos dedicats a la vida. La poesia marca el ritme dels seus passos, i l’esperança, amb nom de poeta, dorm al seu bressol. Enmig del silenci, l’irregular traç de l’estilogràfica engega un nou viatge que el durà a aquells universos utòpics que ell mateix em va ensenyar a imaginar.

Aleshores recordo aquell dia en que música i poesia es van unir per ensenyar-nos a ser una mica més forts, aquell dia en que vam compartir molt més que una nit de divendres, entre versos i cançons, entre lluita i amor. Una nit en que, de la mà de la tendresa revolucionària, vam començar a ser conscients de l’esperança que ens regalava un futur incert, cada dia més latent.

Aquell va ser el principi d’una bonica història. El primer de molts vespres de música i poesia. El dia en que vam descobrir que la vida està feta de petites coses, i que l’amistat només val la pena si és solidària i transparent. Va ser aleshores quan vaig aprendre a valorar tot allò que menyspreava, a tirar endavant en els pitjors moments, a aferrar-me als somnis i a lluitar per tot allò que val la pena.

Ben poc s’imaginen tot el que m’han donat des d’aquell moment. Tots aquells versos que, gratuïtament, m’han dedicat. Paraules recitades a cau d’orella i silencis en el moment oportú. Ells m’han ensenyat a mesurar l’enyorança i a créixer cada dia una mica més. M’han descobert un nou món on la lluita i l’esperança són el veritable motor, on la paraula és el poder més gran que existeix.

Tot d’una, sento com les llàgrimes em mullen les galtes. Es fa difícil explicar tot el que aquestes representen. És estrany el poder que poden arribar a tenir els petits gestos, les abraçades que algun dia ens dedicàvem, les paraules que tan sovint intercanviàvem, les felicitacions i les carícies amagades. Aquestes futures memòries tan meves i les ganes de compartir un nou cel ple de somnis. Els records que, a cops, són la força necessària per tirar endavant i l’agraïment etern.

Amb un nou paisatge tornarem a casa.

Aquella tarda de juliol va suposar una nova manera de posar-li punt i final a aquella història que mai no havia començat. Les teves paraules no eren res més que lletres entrellaçades que havien perdut la importància que un dia van tenir, i les mirades que antigament prenien força segon rere segon havien esdevingut una petita i supèrflua part d'aquella sufocant rutina que havíem après a evitar. Els somriures s'alternaven amb estones de pura ràbia i ganes de fugir d'aquella estreta plaça, i la felicitat havia mudat, sense previ avís, el seu significat. El que abans no era més que un mer intercanvi cordial de paraules, ara era capaç de posar-li nom a una nova manera de tirar endavant. Aquella tarda de juliol vaig poder decidir sense cap preàmbul allò que realment em feia feliç.

Al final d'aquest viatge.

Va passar l'última pàgina i es va sentir buida. Va allunyar una mica el llibre perquè les llàgrimes no esborressin les paraules i es va deixar abraçar pel silenci que regnava a l'habitació. Feia dies que desitjava acabar d'una vegada per totes aquella història. Si bé era cert que des d'un començament la havia enamorat, des d'uns dies enrere li feia una mica de nosa. Havia acabat avorrint els personatges, li semblava que les seves vides eren massa mediocres, massa corrents. Era com si, d'alguna manera, els conegués prou com per anticipar-se als seus actes, com si ella mateixa fos qui els fes actuar. Tot li havia semblat arrogant i superficial. Tot excepte el final. Es sentia desconcertada, no podia deixar de plorar. El coixí s'estava omplint de llàgrimes enfosquides pel maquillatge i ella s'imaginava la seva cara plena del rastre negre que aquestes deixaven. "Dec semblar un monstre" pensava. Però de fet, no podia (ni volia) deixar de plorar. Era com si fes molt de temps que necessitava treure tota la ràbia que tenia dins. Tota la merda que s'havia anat acumulant amb el pas dels dies. Era com si aquell final li hagués mostrat una part del seu futur, com si el fet de conèixer tota la història la portés a pensar que algun dia també viuria aquell final. Es retorçava de dolor sobre el llit. I pensava en ell. En tots i cadascun dels dies que feia que havia marxat. I en cada segon que encara trigaria a tornar-lo a veure. Va tancar el llibre i el llum. I es va posar a somniar entre llàgrimes negres i enyorança.