Allò que se'n diuen vacances

Seure a la gespa, amb la guitarra entre les mans i recordar totes aquelles nits. Alçar el cap i admirar la grandiositat de l'emblanquinat Pedraforca. Escriure pels descosits, per tu i per ells, i escoltar totes aquelles cançons que un dia em vas ensenyar. Viatjar amunt i avall, de Gósol a Tuixén i de Saldes a Solsona. I caminar per mil camins, i sentir l'aire a la cara. Barallar-se amb les tecnologies i sentir-se aïllat, sense mòbil ni Internet, sense la nostra tele. I riure i cridar i jugar a fet i amagar, i sentir-te més petita que mai. Agafar el cotxe i marxar i aturar-nos a Berga. I caminar molt, i admirar la bonica ciutat. Passejar per mil camins i imaginar els dies de Corpus. I veure les tres perles de la tele, i sentir les pessigolles a la panxa. I passar pel seu costat, i sentir una sobtada escalfor a la cara, i somriure perquè hi són...que hi són allà carai! I pujar al cotxe i marxar a casa. I desfer la bossa i tornar-la a fer. I marxar. Fugir ben lluny. On ningú no em trobi.

Et busco entre la gent, però avui no hi ets. Cada dia som una mica més lluny, però encara ens queda la cançó...

Punt i seguit

Dies de confusió, de llàgrimes, de dolor i de por. Records que et demanen a crits renéixer de les seves pròpies cendres. Converses que haurien d'haver arribat abans. Desil·lusions evitables que d'una vegada per totes ens han fet veure el camí. Ara més que mai hem d'aprendre a estimar-nos, com ho fèiem abans. Hem de tornar a creure en nosaltres, a recuperar un esperit que mai va morir. Us prometo que podem.

Allò que pot fer especial un diumenge

Diumenge a la tarda tot sembla igual que sempre. Però hi ha diumenges especials. Plens de mirades i somriures. De salutacions exagerades i de despedides que mai no arriben. De paraules i esperança. De cançons i de tendresa (revolucionària, és clar). De coreografies ingenioses (i plagiades) i de guitarres perfectament entrellaçades. Hi ha diumenges en els quals val la pena plantejar-se les coses, i decidir començar una nova vida, plena de relacions més humanes i transparents. Hi ha diumenges que et fan sentir especial. Hi ha diumenges i diumenges...

Aquest ara cada dia més sincer...

Ara que la poesia marca el ritme de les nostres vides. Ara que ens busquem la mirada entre la multitud. Ara que ens trobem entre veus antigament desconegudes, cada dia més familiars. Ara que imaginem universos utòpics. Ara que decidim ser una mica més forts. Ara que escrivim paraules sinceres, plenes d'amistat i sentiment. Ara que som una mica més solidaris. Ara que ens riem d'aquells que deien ser els millors. Ara que escoltem la mateixa música, i ens movem al ritme de la seva melodia. Ara que descobrim vides amagades. Ara que lluitem per allò que desitgem. Ara que sabem que l'aprenentatge, algun dia, serà mutu. Ara que viatgem a terres llunyanes, de la mà de les teves paraules. Ara que planegem futurs plens de somriures i abraçades. Ara que tenim la certesa que les coses seran com sempre hem somiat.

On comença el carrer Blai...

Aquest alegre nerviosisme comença a ser habitual. La intensa impaciència de sentir tot allò que ens dius, i les ganes de tornar-te a veure, un cop més. Es podria qualificar d'obsessiu, però a mi m'agrada més definir-ho com quelcom passional, un fenomen que m'arrossega amunt i avall, i m'ajuda a entendre una mica més el món. Aquest matí, entre badalls i lleganyes, m'entretenia comptant els anys que fa d'ençà que et vaig veure per primer cop, i ja en van més de cinc. Avui hi tornarem. El petit local del carrer amb nom de poeta s'omplirà de somriures, passions i d'aquesta tendresa teva, que tant ens agrada. Avui tornarà a ser especial, igual que sempre, però també diferent. Avui, per primer cop, tindré un nou punt de vista.

Un dia com avui...

El vaig trobar vessant llàgrimes doloroses i realment sinceres. Entre gemecs i sanglots, em va explicar el motiu del seu plor, la raó per la qual, un dia com avui, havia arrencat a plorar desconsoladament. Em va dir que ell ens havia deixat, que havia emprès un viatge, un camí cap a l'eternitat, i que ja no podria tornar mai més. La duresa de les seves paraules em va fer esgarrifar. Els ulls se'm van omplir de llàgrimes, i amb la pell plenament eriçada, vaig trobar en algun racó la força necessària per recordar tot el que havia fet per tots nosaltres. Va ser aleshores quan vaig caure en una profunda tristesa, i vaig entendre que a partir d'aquell moment i per sempre més, restariem sotmesos a una eterna buidor, que mai ningú podria omplir.

El feminisme és una aliança entre dones rebels.

Dilluns de neu i revolució

Neva. I nosaltres celebrem aquest dia especial, alçant els punys, centrant la mirada en un futur més lliure i digne. Neva. I ens apropem a les finestres, curiosos, i mirem la blanca catifa que cobreix la nostra ciutat. Neva. I ens mirem, discretament, amb aquest joc tan nostre, que cada dia fa més mal. Neva. I te n'adones que tot el que passa no és normal. Neva. I juguem a imaginar futurs incerts, presents impossibles, i passats parcialment esborrats. Neva. I la neu és cada cop més fosca. Però neva. I és 8 de març. Un dia doblement celebrat. Per totes les dones i per tot allò que ens fa especials a totes i cada una de nosaltres, i perquè neva a Barcelona, com no ho feia des de fa molts anys.

Seure a la sorra i escriure paraules imprescindibles amb els dits. Jugar a endevinar el color del cel i les metàfores de cotó que marxen amb el vent. Fer poesia amb la mirada, prosa amb els somriures i imaginar universos utòpics amb milers de somnis complerts. Escoltar aquelles veus que tants cops ens han fet viatjar i seguir-ne el ritme amb el peu esquerre. Deixar-nos il·luminar per un sol imponent que té ganes de fer-se sentir, i al mateix temps, anar creixent una mica més, i aprendre a entendre la diferència entre allò realment important, i allò completament superflu.