L'última lluna de novembre.

L’última lluna de novembre il·lumina la ciutat adormida i entra, silenciosa, per la finestra. La seva llum taca subtil la teva esquena, els teus cabells, les teves mans, els dits que, suaus, arrepleguen les llàgrimes mortes que no volia deixar anar. Miro enllà dels vidres i la nit em somriu. I tu, tu també somrius, intentant burlar la tristesa de les meves paraules i arrencant a consciència la més necessària de les rialles. Copes buides, plats trencats, una guitarra desafinada i un grapat de pors abocades sobre la taula. L’horitzó desdibuixat de la teva mirada se m’emporta allà on els finals són principis, on els límits es confonen i les promeses de fum se’ns perden entre les mans. Dues mans que es creuen intentant burlar el fred de la fosca. Una carícia. Dues. Tres. El temps que ens sobra i el temps que ens falta dibuixats sobre els nostres cossos nuus. El món es difumina i tornem a ser. Tornem a ser com línies que, tot i ser absolutament paral·leles, sempre s’acaben creuant. Com versos completament lliures que, qui sap per què, ningú no pot evitar que acabin rimant. Tornem a ser un nosaltres absolutament imperfecte que balla descalç sota la llum de la lluna, però que s’amaga  de dia dins el més profund dels calaixos per por que quan surti el sol se’ns desdibuixin per sempre els mapes, se’ns esborrin les petjades i decidim desconèixer-nos del tot. 

He seguit entre uns acords tanta màgia, tants records.

Aquella nit la primavera s’emportava les contradiccions. O potser, no ho sé, ens les retornava. Va ser alguna cosa així com tornar-te a conèixer quan havia aconseguit desconèixer-te del tot. Com deixar que tornessin a sonar les mateixes cançons i jugar  a redescobrir-nos sota la llum de la lluna. Havia après a oblidar la teva facilitat per emportar-te les hores i convertir-les en mirades, de canviar els segons per primers, els somriures per carícies, de tornar a fer aparèixer les estrelles que ens havien robat i aquella sensació d’il·luminar el món amb una mirada. Només aleshores vaig adonar-me que estava començant a oblidar la teva respiració i els crits dels teus silencis, que la vida canvia a mida que el significat de les teves abraçades també ho fa, tot i que encara no estic segura d’haver-les après a desxifrar mai.  La penombra d’aquella estona i tu, que apareixes i em canvies el significat de totes les coses. Que t’emportes les paraules i em deixes sense nord, perduda, un cop més. Que tornes per una estona, encara que mai hi hagis sigut del tot, encara que mai hagis arribat a marxar, tampoc. Tu, que saps com fer-me somriure, que necessites la poesia tant com jo, que saps que la perfecció no és res més que la perfecta imperfecció i que, a vegades, la vida ens regala moments en què no cal dir res. Tu, el meu acord impossible, la meva nota desafinada, tot final i tot principi, la més gran i infinita contradicció. Com fer un pas enrere per mirar endavant. Com agafar aire i tornar(-te) a respirar.

L'hivern era fred i s'ha fet molt llarg.

El fred va arribar sense avisar-nos i va glaçar el nou significat de tantes paraules, de tantes imatges, de tantes cançons. L’hivern deixava enrere totes aquelles llunes d’agost que vam obligar-nos a enterrar sota piles infinites de pàgines en blanc i, de cop, les hores prenien un significat estrany, i quèiem en rutines incontrolables, en ganes de fer-nos forts i escapar d’abismes i laberints. Jugàvem a ser dos estranys, dos desconeguts que s’ignoraven enmig d’aquest món que avançava deixant enrere les nostres passes. Unes passes que es deixaven guiar entre els mapes inesborrables dels teus carrers que, a mi, no em sortia res més que intentar evitar per no pensar-te. El vent, el fred, i les maleïdes cicatrius que es feien grosses a mida que les teves s’anaven tancant. Cançons que intentaven, sense èxit, retornar-me a l’inici de tot plegat, i una tendència irrefrenable a conjugar el verb perdre.

I ara que s’apropa la primavera, em pregunto què em queda més enllà d’aquesta tassa de cafè buida, i de la importància relativa de totes les coses que hem conservat. De tots aquells instants i les converses que encara ens queden, i l’esperança que les flors ens despullaran de tota la grisor d’aquest maleït hivern i desglaçaran la vida que, en algun moment i sense saber per què, vam aparcar. 

I amb el regust sota la llengua decideix que no vol tornar a despertar.

Cortines de somnis a mig teixir que ara es desfilen entre el repicar suau d’unes cançons que evoquen carícies amargues, que mai no em van pertànyer, que vam tancar amb clau en un calaix i que, potser, de no ser així, haguessin acabat per fer-nos embogir - si és que encara queda alguna engruna d’enteniment dins nostre -. Buscar-te (i trobar-te) a cada accent, a cada punt, a cada silenci violent d’aquell poeta. Silencis dels meus, silencis dels nostres, silencis plens de contradiccions que espanten i buiden els minuts, que aturen el temps, un temps que ja no ens correspon. Que, qui sap, potser mai no va ser nostre. Restes d’estiu que es regiren entre uns llençols sense arrugues. Deixar que passin els segons, i els primers, i amagar-me sota un cel que ja no guarda cap estrella. Potser només nosaltres vam saber-les trobar. Sentir-te tan a prop, i també tan lluny, i saber-me perduda al teu laberint, sense mapes, sense brúixola, sense nord. Abandonada a l’absurd d’unes paraules fràgils que s’emporta el vent, immersa en aquest dolça antítesis que, mai sabré per què, encara aconsegueix arrencar-me el millor dels somriures.

Llum de contrahivern

Seiem i deixem caure les cames al buit. Sento que els meus peus caminen sobre l’aire i juguem a construir camins de fum. Burlem els límits de l’horitzó i imaginem tot allò que s’amaga allà on es perd el sol. Planegem una fugida en el que dura una cançó i allarguem els dits al cel intentant robar-ne una petita part. Barcelona als nostres peus. El vent em remou els cabells i s’emporta la olor a vainilla que ho canvia tot. El rellotge avança vertiginosament i la nit s’apodera suaument de la ciutat. Al fons, les muralles evoquen nits d’estiu i ens arrenquen somriures còmplices i desafiadors. Et perds pels meus mapes i t’obres camí entre petons, i ens embolcalla aquest estat entre la son i la vetlla en què apareixen els somnis més reals.

S'ha fos la llum de l'esperit.

Des del sofà de casa veig un noi que surt al balcó. Un anònim en aquest món més boig que ell. Com si arrossegués una infinita tristesa aixeca la mà dreta i acaricia la barana amb el dit índex. Potser pensa que hi ha de posar flors. Potser pensa que el cel ja és prou gris, i que aquesta tardor és prou amarga com per deixar que a casa seva no hi exploti la primavera. I es desfà en un mar de llàgrimes i penso que potser ha tingut un mal dia, que sortiria al meu balcó i li regalaria un somriure. Com si un somriure dels meus fos capaç de curar les penes del pobre veí. Però el noi està capficat i mira endavant. Potser recordant una escena que hagués preferit no viure. Potser imaginant un moment que hagués preferit poder oblidar. I es mossega el llavi arrugant el gest de la cara i penso que deu preferir aquest dolor que el que li rossega el cap. O el cor. I espero que arribi el moment en què algú altre surti de dins l’estança i li acaroni els cabells suaument, que l’embolcalli amb la tendresa d’una abraçada i que li digui a la orella que sempre hi serà. Però no surt ningú i potser és per això que plora. Potser ell també espera sentir uns peus que caminen rere seu i, fent que no els sent, fer-se el sorprès mentre l’agafen per darrere i li arrenquen una rialla de les d’abans. Potser el pobre veí s’ha cansat d’esperar. Potser plora de desesperació. I aixeca la mà de la barana i se l’apropa a la cara i s’eixuga les llàgrimes amb el mateix dit, amb un moviment tan suau que fa entristir. I mira l’horitzó i el que veu el fa sentir pitjor. I penso que aquesta maleïda pluja ens està fent massa mal a tots. I que la música no sona igual de bé si no és primavera. I que les hores són molt més lentes quan la nit és més llarga. I que jo també espero sentir uns peus que caminen darrere meu, i fent que no els sento, fer-me la sorpresa com si, malgrat el cel gris, a dins de casa fos primavera. I m’aixeco del sofà, i tanco la cortina. I penso que hi ha coses que és millor no pensar.

Escriptor de matinada, venedora d'abraçades.

Matí d'octubre. A la ràdio sona Andrés Suárez i et remous entre els llençols. Els últims minuts de son s'escapen entre grapats de carícies silencioses i somriures endormiscats. Ja no queden estrelles i algun dòcil raig de sol il·lumina, intermitent, les primeres hores de diumenge. Em descobreixes mirant-te d'amagat i et regires amb un mig somriure. Desitjar-se bon dia, potser, es queda curt. Fa olor de cafè i et vesteixes amb roba d'estiu. Em dius que marxes i jo em pregunto si realment hi has arribat a ser. Però la guitarra tremola i la llibreta és plena de gargots. La nit ha sigut nostra, i somric. Ja al carrer, les hores s'aturen dins d'aquesta ciutat gris que se'ns fa petita, i els dubtes se m'amunteguen entre glops de poesia i les mirades que m'has deixat. M'aturo, i la vida passa. És bonica però, a vegades, complicada. Un tango després del pont, una guitarra desafinada i parets encara per pintar. Tanco els ulls i desitjo que pari el món. Que em guardi aquest moment imprescindible. Tu, jo i la poesia que ens devem.