Com si de dos estranys es tractés.

L'esperava cada matí al mateix banc del carrer princesa. A vegades es sentia realment patètica; era evident que tot allò no aniria mai més enllà d'un insignificant encreuament de mirades, que seria per sempre invisible als seus ulls. A vegades, però, tenia la sensació que aquell inapreciable instant la feia sentir viva i, en certa manera, feliç. Ella sempre s'havia sentit fora de lloc. Mai ningú havia sigut capaç d'entendre-la ni d'estimar-la. Mai havia arribat a encaixar. Però amb ell era diferent. Ella sabia que algun dia ell la podria entendre. Que, en certa manera, eren similars. S'hi sentia curiosament identificada. Potser en els seus ulls. Potser en el seu somriure absent. O potser, fins i tot, en el seu caminar descompassat i inconstant.

Ja feia temps que durava aquella insòlita rutina. A casa seva sovint li preguntaven el perquè de les seves sortides prematures. Aquelles preguntes la incomodaven. No pel fet de no voler dir la veritat, sinó més aviat perquè la duien a considerar que allò que feia potser no era del tot ètic. Que potser es tractava d'una mena d'espionatge, això sí, totalment innocent. Ella, però, s'empassava, cada cop, la vergonya i deia que quedava per trobar-se amb els seus amics. Realment aquella excusa no era una mentida pròpiament dita; de fet, ella sempre l'havia considerat el seu únic amic.