És novembre al teu terrat.

Pugem al terrat a amagar-nos d'aquest tediós diumenge de novembre. La gent ha sortit al carrer a fer ostentació de les seves dogmes irracionals, i nosaltres fugim d'una realitat que considerem infinitament banal. Juguem amb les ombres i pintem les parets amb aquarel·les de colors estridents. T'entestes en fotografiar-me amagada rere la roba estesa, i jo m'hi resisteixo estúpidament. Ens estirem a prendre el sol, i cantem, exultants, les cançons de Manel. Fem volar bombolles de sabó i riem sense pensar en res més que en la realitat que s'acaba als vorals del teu terrat. M'acaricies dolçament els cabells mentre somniem desperts, i et brillen els ulls quan em dius allò que tan m'agrada sentir. Juguem a estimar-nos a desenes de metres del terra, i comptem amb els dits els dies que ens separen de la nostra absoluta llibertat.