Biladi.

Asseguda sobre la taula de la cuina, amb les cames totalment creuades, em prenia un cacaolat fred, mentre escoltava alguna emissora de ràdio. El vent es filtrava suaument per la finestra i em revoltava els cabells d'una manera prou curiosa. Jugava a fer-me pessigolles als peus i somreia, recordant alguna mirada fugissera. Distreta, absent i divertida, feia passar les hores, evitant el moment d'anar a dormir. No fos cas que al despertar, m'adonés que tot allò mai havia existit.
Tot va anar massa ràpid. Aquella dona, crec que era una dona, ho va deixar anar d'una manera massa clara. Massa concisa. El got se'm va relliscar de les mans, i va impactar sobre les rajoles del terra ocasionant un espantós terrabastall. Les paraules se'm repetien incansables vegades dins del cap. Paralitzada com estava, amb el pijama ple de taques de xocolata i els cabells despentinats, vaig apagar la ràdio i vaig decidir ficar-me al llit. No volia saber-ne més. Ja n'havia tingut prou. Allò començava a fer-me mal. Aquella història s'estava convertint en una lluita personal. Dins del meu cap sonava una llunyana dolçaina, i tendres crits a l'esperança que suaument repetien "resistirem quan desperte el matí...".