He seguit entre uns acords tanta màgia, tants records.

Aquella nit la primavera s’emportava les contradiccions. O potser, no ho sé, ens les retornava. Va ser alguna cosa així com tornar-te a conèixer quan havia aconseguit desconèixer-te del tot. Com deixar que tornessin a sonar les mateixes cançons i jugar  a redescobrir-nos sota la llum de la lluna. Havia après a oblidar la teva facilitat per emportar-te les hores i convertir-les en mirades, de canviar els segons per primers, els somriures per carícies, de tornar a fer aparèixer les estrelles que ens havien robat i aquella sensació d’il·luminar el món amb una mirada. Només aleshores vaig adonar-me que estava començant a oblidar la teva respiració i els crits dels teus silencis, que la vida canvia a mida que el significat de les teves abraçades també ho fa, tot i que encara no estic segura d’haver-les après a desxifrar mai.  La penombra d’aquella estona i tu, que apareixes i em canvies el significat de totes les coses. Que t’emportes les paraules i em deixes sense nord, perduda, un cop més. Que tornes per una estona, encara que mai hi hagis sigut del tot, encara que mai hagis arribat a marxar, tampoc. Tu, que saps com fer-me somriure, que necessites la poesia tant com jo, que saps que la perfecció no és res més que la perfecta imperfecció i que, a vegades, la vida ens regala moments en què no cal dir res. Tu, el meu acord impossible, la meva nota desafinada, tot final i tot principi, la més gran i infinita contradicció. Com fer un pas enrere per mirar endavant. Com agafar aire i tornar(-te) a respirar.