L'última lluna de novembre.

L’última lluna de novembre il·lumina la ciutat adormida i entra, silenciosa, per la finestra. La seva llum taca subtil la teva esquena, els teus cabells, les teves mans, els dits que, suaus, arrepleguen les llàgrimes mortes que no volia deixar anar. Miro enllà dels vidres i la nit em somriu. I tu, tu també somrius, intentant burlar la tristesa de les meves paraules i arrencant a consciència la més necessària de les rialles. Copes buides, plats trencats, una guitarra desafinada i un grapat de pors abocades sobre la taula. L’horitzó desdibuixat de la teva mirada se m’emporta allà on els finals són principis, on els límits es confonen i les promeses de fum se’ns perden entre les mans. Dues mans que es creuen intentant burlar el fred de la fosca. Una carícia. Dues. Tres. El temps que ens sobra i el temps que ens falta dibuixats sobre els nostres cossos nuus. El món es difumina i tornem a ser. Tornem a ser com línies que, tot i ser absolutament paral·leles, sempre s’acaben creuant. Com versos completament lliures que, qui sap per què, ningú no pot evitar que acabin rimant. Tornem a ser un nosaltres absolutament imperfecte que balla descalç sota la llum de la lluna, però que s’amaga  de dia dins el més profund dels calaixos per por que quan surti el sol se’ns desdibuixin per sempre els mapes, se’ns esborrin les petjades i decidim desconèixer-nos del tot.