I és aleshores quan alces la vista i em mires. T’espero. Encara t’espero. Sempre ho he fet. Entre riuades de gent que camina perduda, amb la mirada fixa en un racó de l’infinit. Enyoro les carícies i les cançons, la poesia i les teves mirades. Enyoro la tendresa d’unes abraçades que mai vaig saber com oblidar. I tornes a cantar-me a cau d’orella, com sempre havies fet, intenses paraules que canvien moltes coses. Tantes promeses que havíem convertit en cançons. Mai m’he cansat de buscar-te en el teu món estrany, de perdre’m pels carrers que ens regalaven llargues vesprades de primavera. M’agrada saber-te tan a prop i que els teus ulls continuïn parlant-me a crits, com abans, com sempre. I que les hores volin més enllà dels nostres somnis. Oblidem-ho tot i deixem que la nit ens abraci. Ets tu, sempre ho he vist tan clar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada