Desperto de nou i sóc allà camí de tu

Acosta’t una mica més. Deixa que les carícies parlin per nosaltres i oblidem totes aquelles antigues promeses. Agafa’m la mà, ben fort, i que el repicar de les gotes de pluja sobre la barana del balcó guiï el ritme dels nostres passos. Fonem les hores lentes entre mitges rialles i deixem que la fosca cambra s’il·lumini amb la poesia de la teva mirada. D’aquells ulls teus, tant meus, que ja no sé quin color tenen. I juguem a ser tots dos, desconeguts, i a fer callar cançons que diuen a crits allò que ja no ens cal sentir. Allò que va revelar tants secrets i ens va fer vessar tantes gèlides llàgrimes. Arrisquem-ho tot, sense destriar ja la por del desig, i deixem que els somnis s’enlairin, entre metàfores de cotó. I ser-te una necessitat.Que em miris i et miri i desarmar-te amb la meva resposta. Així, sense més. Que l’enyorança parli de futur per sempre. Sense caure en la rutina d’un pretèrit que havíem après a oblidar. Que avui serem el món, aquest cop sí. I entre el desordre de mil mudances farem noves promeses.