La vida és ara, i dir ara és dir només.

Les parets de color verd. La música. La manta. Un somriure. A fora tot són crits i cops. Els obrers treballen a l'altre costat de la finestra. Un nen plora al carrer. Des del nostre petit racó se senten les campanades de l'alcaldia. T'abraço. Tu m'abraces i somrius. De fons aquella cançó "and all I can taste is this moment, and all I can breathe is your life..." tant nostra. Les hores passen com si res. I nosaltres continuem aquí. Em parles amb carícies i mirades. Aquells ulls tan blaus...com m'agraden. De lluny, molt lluny sona el telèfon. Però tant se val. En moments així no importa res més. M'abraces, de nou, i se'ns fa tard. Les hores són nostres. I ets tu, ara sí que ho veig clar.