Al cul de la lleona.

A l'andana de l'estació ja se m'encongia tot per dins. Aquell tren s'emportaria les abraçades matineres i els petons de bona nit. Les hores havien volat d'una manera vertiginosa, com era totalment previsible, i m'estava costant força empassar-me les llàgrimes, una vegada més. Des de la finestra podia veure com s'allunyaven els carrers que ens havien acollit. Aquells carrers amb els que tant havia somiat. Aquells carrers que m'inspiraven, que em feien recordar, que, sorprenentment, em feien somriure. A les casetes de colors hi quedaven tots els nostres petons, les nostres cançons i les nostres abraçades. Els retrats d'una nova manera de veure la vida, que, en certa manera, havia començat en algun petit racó del Maresme. Aquell era un final que, com sempre, donava peu a mil i un principis.

Aquella nit, però, el meu llit estava fred i buit, i l'enyor no em deixava aclucar els ulls.