I el sol del migdia il·luminava la tendresa de les nostres paraules. Feia temps que se m’havien acabat els adjectius. Pensava en totes aquelles mirades clandestines, en tots aquells petons que s’amagaven rere alguna fosca nit de primavera. T’escoltava en silenci i tu t’enfadaves. Les hores fugien d’una manera vertiginosa. Ens amagàvem de tot i de res. I rèiem. I compartíem. I ens miràvem. I somrèiem. Una petita espurna de vida brillava als meus ulls. Ets tu i sóc jo.
m'agrada :)
ResponElimina