Aquell dia no li va importar mullar-se. Caminava sota la pluja, i sentia com les gotes li feien pessigolles per tot el cos. Somreia, com si el fet de sentir la roba xopa li donés una intensa satisfacció. Com si des d'aquell raconet del barri de Gràcia, tingués la curiosa impressió de que l'endemà podia ser un gran dia. Com si, de sobte, hagués vist clar que podria tancar aquell parèntesis que algun dia va deixar obert.
Ets tu, sempre ho he vist tan clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada