Coses més originals s'han dit, però la veritat és que a mi ja no se m'acut res més. Em sap greu si és insuficient, però és el que em passa pel cap en aquests moments. Ja sé que esperaves quelcom diferent, especial, autèntic, però ja fa temps que les coses han mudat el seu significat. Te n'adones? Últimament el món està de mudança. Últimament la vida ha agafat un gir inesperat, un d'aquells revolts que et fan dubtar sobre allò que trobaràs més enllà. M'allunyo lentament dels carrers que algun dia freqüentàvem i, inevitablement, em venen al cap petits fragments de converses, de poemes i (és clar) de cançons. Deixo enrere els bancs d'aquella plaça que m'havien acollit en algun moment de nostàlgia, i m'enfronto, vençuda, a la intensa mirada dels balcons del carrer de les flors. M'eixugo una fugissera llàgrima sorgida del record, i després de refer-me, continuo endavant. Sense mirar enrere. Compungida, baixo, gairebé trotant, les escales de la boca del metro. Tot i no voler-ho he tornat a agafar la línia 3. He de reconèixer que menteixo quan admeto que m'estalvio una bona volta. Però ja és oficial: no hi ha res a fer.
M'assec a l'únic seient buit que hi ha al vagó, i em poso els auriculars del reproductor de música. Decideixo seleccionar el mode aleatori, hi ha vegades que no val la pena enfrontar-se a una decisió d'aquestes característiques. Dos acords són suficients. Tot allò comença a esdevenir un feixuc costum. De cop, la duresa d'aquelles imatges. I l'esfereïdor monstre de l'enveja. Saps? Jo també cantava a la riba dreta de la ria de Bilbao.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada