Com si de ficció es tractés.

I aleshores seuré sola a les escales de la plaça del Rei. Escoltaré la música que ens havia fet de guia durant inacabables converses. Miraré l'hora a la pantalla del mòbil, el guardaré i el tornaré a treure. Tornaré a mirar l'hora, perquè el primer cop no l'hauré vist i, tot i odiar el tabac a morir, faré una profunda calada a la primera cigarreta del paquet que hauré comprat a un quiosc de les Rambles. M'aixecaré i, després de deixar-li una moneda a l'home que toca la guitarra, jugaré a perdre'm pels carrers de la Barcelona de color gris. Desitjaré, com sempre he fet, viure en un petit pis de Girona, i vorejar cada matí l'Onyar, i buscar l'aïllament de les muralles, i admirar la bonica ciutat. Caminaré, sense rumb, pels carrers que sempre recorríem. Els records m'escopiràn antigues converses, i em faran sentir una sensació d'opressió, com si, d'alguna manera, em faltes l'aire. Recordaré, amb dolor, els fets d'aquells últims dies. I em martiritzaré pensant que, potser, no vaig lluitar prou. Trauré el reproductor de música de la bossa, em posaré els dos auriculars i escoltaré algunes d'aquelles cançons que ens havien fet tan grans. Reviuré, amb nostàlgia, llargues tardes reflexives i grans estones de cançons. Et donaré les gràcies per totes les vegades que em vas escoltar, i pel suport que sempre vaig rebre de tu. Et maleiré, un cop més, per no haver-me fet cas per una vegada a la vida, i per no haver vist que tot allò se'ns estava anant de les mans. Ploraré pensant que segurament va ser culpa meva i, ràpidament, m'eixugaré les llàgrimes amb ràbia, desitjant no haver-ho pensat. Em repetiré, incansables vegades, que ho vaig intentar. I somriuré, tot i notar una creixent sensació de buidor.