M'estiro al llit i deixo passar les hores. T'escolto i t'imagino. Et veig assegut, parlant, recitant antigues històries d'amor. Me n'adono que dilluns tot just fa un mes. I t'enyoro. Encara que sé, que potser dijous hi seràs. Penso en els teus cabells, en els teus ulls, en el teu rostre dur que amaga una incontrolable tendresa. Aquesta tendresa que regales, i que et fa tan especial.
Obro els ulls i veig que la pluja fa estona que mulla els carrers de Barcelona, i que les hores de feina i d'il·lusió potser restaràn passades per aigua. I és que aquest temps està boig. Més boig que tu i que jo, però no més boig que el món, que deixa morir infants i civils a mans d'aquells que no mereixen viure.
I ploro, per tot i per res. Per tu i per ells. I per aquesta extranya sensació d'estar més sola que mai...