Estació, tendresa i revolució...

L'andana era plena. Les il·lusions esperaven el seu tren, desitjant unes hores de llibertat. Les darreres abraçades es feien cada cop més intenses. El plor intermitent d'una dona em feia venir llàgrimes als ulls. Un home es mirava l'escena des de lluny, carregant amb la maleta de la feina, potser recordant algun moment especial. Els megàfons anunciaven arribades i sortides, i provocaven les corredisses d'aquells que anaven ben perduts. Un grup de nois, carregaven motxilles plenes d'alegria. Me'ls mirava i somreia, pensava en Mallorca i Figueres, en Llançà i l'Espolla. Nosaltres caminàvem ràpid, parlant de tot i de res. Del partit d'ahir, i del d'aquesta nit. Filosofàvem, si se'm permet l'expressió, de les coses de la vida. Dels problemes d'aquí i d'allà. I en un moment inesperat, un creuament de mirades, de somriures, de records. La tendresa revolucionària, la seva esperança i la seva il·lusió. Una mirada fugaç. Futures memòries, acords i cançons. L'agraïment etern. Ets tu, sempre ho he vist tan clar...