Espontaneïtat (im)prevista.

Quan vaig adonar-me de que encara era allà ja s'havia fet fosc. No sabia quanta estona feia que hi era, però, en el fons, el temps no era quelcom que em preocupés gaire. Vaig desar el bloc i l'estilogràfica a la bossa i em vaig posar a caminar. Vaig dubtar mig segon i ho vaig veure clar. Em vaig posar els auriculars a les orelles i vaig deixar-me guiar per la música. Sonava alguna cosa suau, melòdica i pausada. Sempre m'havia semblat que aquella avinguda era així com inacabable, però aquell dia (qui sap perquè...) encara ho era més. Vaig arribar a l'últim encreuament i vaig girar bruscament el cap. Vaig esbossar un somriure dolç (també una mica irònic) quan vaig ser davant del racó dels comiats. Sense deixar de caminar vaig travessar un parell de carrers més i vaig arribar al meu destí. El teu portal era més fosc que mai. Vaig pensar en picar al timbre, però aquell fet no hauria estat propi de mi, i s'hauria endut, en un moment, la gràcia de tot plegat. Així doncs, vaig seure a l'esglaó i vaig esperar a que sortís un veí. El primer en fer-ho no va trigar més de cinc minuts. En un moviment prou dissimulat vaig aguantar la porta i quan vaig ser fora de la seva vista vaig entrar a l'edifici. Vaig pujar els graons de tres en tres fins arribar a la teva porta. Vaig picar un sol cop. Un toc suau. Però també intens. Et vaig reconèixer per les passes. Curtes i ràpides. Vaig aclarir-me la gola i quan finalment vas obrir...

"Recorda que t'espero demà a l'hora de sempre; de tota manera t'escriuré un missatge aquesta nit perquè te'n recordis. Trobo que aquest pijama no t'escau. Aquell de color violeta t'està millor. Em sap greu el que ha passat aquesta tarda. És que a vegades t'esclafaria com una formiga. No vull que et pensis que no t'escolto ja saps que sempre que puc t'esbosso un somriure. Em sap greu si t'estic molestant. Però em venia de gust fer-te una visita i dir-te lo molt que T’estimo".