I sembla que, malgrat el pas dels dies, tot continua igual que sempre. El cel té el mateix to grisós que quan vaig desaparèixer, els balcons de l’edifici del davant continuen tancats, els fanals il·luminen patètiques escenes de borratxera estrangera, i els plataners sembla que visquin en una eterna i profunda tardor. L’home que passeja el dàlmata cada matí continua amb la seva incansable rutina, la guitarra jeu sobre el llit tal i com la vaig deixar, els manuscrits de poesia continuen ordenats amb la mateixa pulcritud, i les persianes de les botigues pugen i baixen a la mateixa hora que sempre.
Els versos que creia desapareguts reneixen d’alguna fosca cantonada d’aquesta taula d’estudi sobre la qual s’amaguen els secrets més impensats del meu petit racó, i amb un cert escepticisme poso una mica d’ordre dins el meu cap. Masses anys predicant una estranya sensació de vertigen respecte els canvis, i ara sembla que el fet de trobar-ho tot com ho vaig deixar em buida d’una manera sorprenent. Arrenco d’una forma gairebé apàtica les fulles del calendari que ja hem deixat enrere i reflexiono sobre allò que veritablement esperava trobar.
De fons sonen els acords d’aquella cançó que solíem cantar les nits de divendres...potser tot això és millor del que recordava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada