Imaginar futurs propers plens d’absències i de pors. Escoltar el silenci dels teus llavis i buscar-te la mirada. Notar la deliciosa sensació de que sobren les paraules, i créixer cada dia una mica més. Demanar-te una abraçada sense cap perquè i deixar-me enlluernar amb els mots que em xiuxiueges suaument. Cantar-li a la vida i somiar en tot allò que encara ha d’arribar. Que em recitis poesia amb la mirada i que m’il·luminis amb un somriure. Que les nits semblin més dolces que mai i que decidim omplir-les gota a gota. Assaborint cada instant de temps. Cada espurna de vida. Desitjar que la nostra intermitent llum de primavera no s’apagui mai, i fer renéixer aquell somriure que havia desaparegut en alguna fosca i freda tarda. Saber-me cada dia una mica més especial, i sentir-te cada cop una mica més a prop. Que em matis a pessigolles i que descobrim allò que ens fa tant diferents. Trobar-li un sentit diferent a les mateixes coses de sempre i desitjar que la lluna no s'apagui mai.