Només sempre...

...per fugir amb tu de matinada.

2012-02-28T06:44:00.002-08:00

Deixarem que la vida segueixi més enllà de les nostres paraules i, entre cortines de seda, confessarem els nostres més ocults anhels. Il·luminarem la foscor de les nostres nits de primavera, amagats rere un passat que junts farem desaparèixer, i mirarem les estrelles que mai no haviem necessitat. Farem nostres mil cançons, tu la música i jo la veu, entre el silenci creixent d'una mirada infinita, entre mil versos desfets per tantes llàgrimes buides. Escriurem tot el que ens passi pel cap, targiversant a plaer el sentit de tants mots transformats en carícies, sentint-nos cada cop una mica més a prop, oblidant totes les pors, les mancances, els recels. Demanant amb els ulls l'abraçada més dolça, descobrint poc a poc un rumb inexplorat. Fent renèixer un somriure tendre i innocent sense tornar a començar, sense mirar enrere.

2012-02-19T09:09:00.000-08:00

Perché erano proprio questo, parole...e oggi, oggi ho bisogno di un abraccio.

2012-02-19T08:54:00.002-08:00

Caminava Rambles avall, i se sentia extremadament sola. Les hores havien deixat de tenir importància. I els minuts. I els segons. Arrossegava els peus per aquella Barcelona mullada, buida i bruta, deixant de banda un passat que, malgrat tot, mai no havia sigut seu. Potser per això havia deixat de lluitar. Potser per això s’amagava entre la negror de la ciutat consumint-se lentament amb incansables preguntes. Buscant respostes on mai n’hi havia hagut. Cansada, freda, distant. Esperant un futur que potser mai arribaria. Sota els fanals apagats i sense cap meta. Abandonant-se, fins i tot, al rumb desconegut dels seus propis passos.

2012-02-14T04:36:00.000-08:00

És ara que m’adono que t’enyoro. Ara que et penso, i recordo com em miraves. Ara que intento saber-me alguna cosa que vaig arribar a ser. Ara que evoco, en silenci, tots aquells viatges, aquelles cançons que sempre amagaven coses a dir. Quantes carícies somiades i quants acords amagats. Aquella tendresa infinita que predicàvem i que, de cop, va deixar de ser important. Aquelles mirades de tres síl·labes que compartíem sabent-nos dos estranys. Totes les històries que vem deixar a mig començar.
Ara que ho deixo tot per pensar-te, és quan m’adono que t’enyoro.

Entre bastidors

2012-02-13T01:57:00.001-08:00

Una mirada entre bastidors, un somriure que pot canviar-ho tot. I de cop, com si no et conegués, com si tot tornés a començar. Nervis i corredisses, i el teu somriure allà quiet. Intacte, malgrat tot. El renéixer d’una flor, que temps enrere havíem deixat passar de llarg. I ens continuàvem buscant, com si res no passés. Aliens al nostre entorn, a totes aquelles mirades i veus. I la nit, entre cortines vermelles, ens mirava atentament. Ara es quan comença. Tot comença.

La vida és ara, i dir ara és dir només.

2011-02-13T05:33:00.000-08:00

Les parets de color verd. La música. La manta. Un somriure. A fora tot són crits i cops. Els obrers treballen a l'altre costat de la finestra. Un nen plora al carrer. Des del nostre petit racó se senten les campanades de l'alcaldia. T'abraço. Tu m'abraces i somrius. De fons aquella cançó "and all I can taste is this moment, and all I can breathe is your life..." tant nostra. Les hores passen com si res. I nosaltres continuem aquí. Em parles amb carícies i mirades. Aquells ulls tan blaus...com m'agraden. De lluny, molt lluny sona el telèfon. Però tant se val. En moments així no importa res més. M'abraces, de nou, i se'ns fa tard. Les hores són nostres. I ets tu, ara sí que ho veig clar.

Set.

2010-12-30T06:48:00.000-08:00

Com aquell dia al port, te'n recordes? Semblava que el temps no passava per a nosaltres. Les onades es trencaven als nostres peus i tu, em parlaves de futurs incerts. Un noi tocava la guitarra una mica més enllà i els seus acords em feien recordar les velles tardes de poesia. Les hores passaven volant i, encuriosits, ens explicàvem tot el que havíem fet fins llavors. El teu somriure il·luminava aquella fosca tarda de primavera i el far del port ens observava al lluny. M'acariciaves els cabells i miràvem el cel; no hi havia estrelles, però tampoc les necessitàvem.

Al cul de la lleona.

2010-12-08T10:05:00.000-08:00

A l'andana de l'estació ja se m'encongia tot per dins. Aquell tren s'emportaria les abraçades matineres i els petons de bona nit. Les hores havien volat d'una manera vertiginosa, com era totalment previsible, i m'estava costant força empassar-me les llàgrimes, una vegada més. Des de la finestra podia veure com s'allunyaven els carrers que ens havien acollit. Aquells carrers amb els que tant havia somiat. Aquells carrers que m'inspiraven, que em feien recordar, que, sorprenentment, em feien somriure. A les casetes de colors hi quedaven tots els nostres petons, les nostres cançons i les nostres abraçades. Els retrats d'una nova manera de veure la vida, que, en certa manera, havia començat en algun petit racó del Maresme. Aquell era un final que, com sempre, donava peu a mil i un principis.

Aquella nit, però, el meu llit estava fred i buit, i l'enyor no em deixava aclucar els ulls.

G

2010-12-02T06:27:00.000-08:00

T'he de confessar que fa unes hores que somio en l'Onyar i les muralles que l'envolten. Que fa dies que penso en la plaça del vi i les seves arcades. Que fa setmanes que imagino el barri jueu i les escales de la catedral de nit. Que volin les hores, siusplau. Que s'emportin els dos dies que ens separen del paradís.

És novembre al teu terrat.

2010-11-07T06:40:00.000-08:00

Pugem al terrat a amagar-nos d'aquest tediós diumenge de novembre. La gent ha sortit al carrer a fer ostentació de les seves dogmes irracionals, i nosaltres fugim d'una realitat que considerem infinitament banal. Juguem amb les ombres i pintem les parets amb aquarel·les de colors estridents. T'entestes en fotografiar-me amagada rere la roba estesa, i jo m'hi resisteixo estúpidament. Ens estirem a prendre el sol, i cantem, exultants, les cançons de Manel. Fem volar bombolles de sabó i riem sense pensar en res més que en la realitat que s'acaba als vorals del teu terrat. M'acaricies dolçament els cabells mentre somniem desperts, i et brillen els ulls quan em dius allò que tan m'agrada sentir. Juguem a estimar-nos a desenes de metres del terra, i comptem amb els dits els dies que ens separen de la nostra absoluta llibertat.

Com si de dos estranys es tractés.

2010-11-05T10:27:00.000-07:00

L'esperava cada matí al mateix banc del carrer princesa. A vegades es sentia realment patètica; era evident que tot allò no aniria mai més enllà d'un insignificant encreuament de mirades, que seria per sempre invisible als seus ulls. A vegades, però, tenia la sensació que aquell inapreciable instant la feia sentir viva i, en certa manera, feliç. Ella sempre s'havia sentit fora de lloc. Mai ningú havia sigut capaç d'entendre-la ni d'estimar-la. Mai havia arribat a encaixar. Però amb ell era diferent. Ella sabia que algun dia ell la podria entendre. Que, en certa manera, eren similars. S'hi sentia curiosament identificada. Potser en els seus ulls. Potser en el seu somriure absent. O potser, fins i tot, en el seu caminar descompassat i inconstant.

Ja feia temps que durava aquella insòlita rutina. A casa seva sovint li preguntaven el perquè de les seves sortides prematures. Aquelles preguntes la incomodaven. No pel fet de no voler dir la veritat, sinó més aviat perquè la duien a considerar que allò que feia potser no era del tot ètic. Que potser es tractava d'una mena d'espionatge, això sí, totalment innocent. Ella, però, s'empassava, cada cop, la vergonya i deia que quedava per trobar-se amb els seus amics. Realment aquella excusa no era una mentida pròpiament dita; de fet, ella sempre l'havia considerat el seu únic amic.

Imatges despullades.

2010-10-25T10:21:00.000-07:00

Noto com t'empasses les llàgrimes a contracor i se m'encongeix l'estómac. Segurament t'has cansat de converses que s'articulen a partir de silencis, d'abraçades que han perdut el valor que un dia van tenir i de mirades que van a parar al terra. L'escena esdevé un d'aquells moments en que saps que has de dir alguna cosa, però no et surten les paraules. Adverteixo un immesurable desordre que em fa esgarrifar. Els mots han perdut el significat, i sembla que ja no ens entenem solament amb la mirada. Em suen les mans i crec que em tremola la cama esquerra. A tu et tremola el llavi inferior. Ens quedem quiets i en silenci durant incomptables segons. Potser fins i tot minuts. Noto un punt de decepció en la teva mirada. Deixes anar un fred "adéu" i em fas un petó gèlid a la galta. Tanco la porta darrera meu, i ara sóc jo qui s'empassa les llàgrimes. Segurament els meus ulls diuen tot el que jo no he estat capaç de dir, i evidentment ella em pregunta. No res, estic bé- li responc amb un nus a la gola. I m'amago sota els llençols per plorar en silenci.

La vella rentadora no para de girar...

2010-10-09T08:14:00.001-07:00

I aquí em tens, plorant desconsoladament per una simple pel·lícula. Desitjant abraçar-te i dir-te tot allò que mai m'he atrevit a dir. Eixugant-me les llàgrimes amb la samarreta, i maleint la vermellor del meu nas. El meu estat d'ànim a prendre pel cul en seixanta-cinc minuts. I el meu cap col·lapsat per una munió de preguntes sense resposta. Potser hauria de començar a renunciar a aquest petit plaer. Segurament les estúpides comèdies comercials no fan tan de mal. T'escric un missatge i el torno a esborrar. Paraula per paraula. Lletra per lletra. Potser per por de que no l'entenguis, de que no m'entenguis. Potser per por de que la vida no tingui cap sentit si no has vist aquesta refotuda pel·lícula. Potser per por de que les coses no siguin com sempre ens havien fet creure que eren...

Espontaneïtat (im)prevista.

2010-10-02T09:47:00.000-07:00

Quan vaig adonar-me de que encara era allà ja s'havia fet fosc. No sabia quanta estona feia que hi era, però, en el fons, el temps no era quelcom que em preocupés gaire. Vaig desar el bloc i l'estilogràfica a la bossa i em vaig posar a caminar. Vaig dubtar mig segon i ho vaig veure clar. Em vaig posar els auriculars a les orelles i vaig deixar-me guiar per la música. Sonava alguna cosa suau, melòdica i pausada. Sempre m'havia semblat que aquella avinguda era així com inacabable, però aquell dia (qui sap perquè...) encara ho era més. Vaig arribar a l'últim encreuament i vaig girar bruscament el cap. Vaig esbossar un somriure dolç (també una mica irònic) quan vaig ser davant del racó dels comiats. Sense deixar de caminar vaig travessar un parell de carrers més i vaig arribar al meu destí. El teu portal era més fosc que mai. Vaig pensar en picar al timbre, però aquell fet no hauria estat propi de mi, i s'hauria endut, en un moment, la gràcia de tot plegat. Així doncs, vaig seure a l'esglaó i vaig esperar a que sortís un veí. El primer en fer-ho no va trigar més de cinc minuts. En un moviment prou dissimulat vaig aguantar la porta i quan vaig ser fora de la seva vista vaig entrar a l'edifici. Vaig pujar els graons de tres en tres fins arribar a la teva porta. Vaig picar un sol cop. Un toc suau. Però també intens. Et vaig reconèixer per les passes. Curtes i ràpides. Vaig aclarir-me la gola i quan finalment vas obrir...

"Recorda que t'espero demà a l'hora de sempre; de tota manera t'escriuré un missatge aquesta nit perquè te'n recordis. Trobo que aquest pijama no t'escau. Aquell de color violeta t'està millor. Em sap greu el que ha passat aquesta tarda. És que a vegades t'esclafaria com una formiga. No vull que et pensis que no t'escolto ja saps que sempre que puc t'esbosso un somriure. Em sap greu si t'estic molestant. Però em venia de gust fer-te una visita i dir-te lo molt que T’estimo".

Embriaga de somnis.

2010-09-27T09:38:00.000-07:00

Tanques la porta darrere teu i esperes el gat. Pocs segons més tard recordes que no en tens de gat. Travesses el passadís expectant. Necessites estar sola. Fas punteria amb les sabates i t'estires al llit. Decideixes amagar-te sota els llençols perquè tot i que la gent encara vesteix tirants comença a refrescar. Allargues una mà i encens la ràdio. La música et transporta a la nit passada. Els records són borrosos i fan olor a ginebra amb llimona. Tornes al món i agafes un llibre. Darrerament llegeixes Guimerà, i no pas perquè t'hi obliguin. T'incorpores amb un moviment invisible i et poses a llegir. Setanta-set segons més tard ja te n'has cansat. Decideixes mirar el sostre i pensar. Comences a construir una anada d'olla similar al darrer capítol de Ventdelplà i decideixes que no és època de discórrer. Agafes el mòbil i escrius un missatge de text. L'envies i, oh, què estrany! es queda a la bústia de sortida. Et queda, ni més ni menys, la preciosa quantitat de vint-i-tres cèntims d'euro. Collonut! A hores d'ara ja has perdut tota la confiança que anys enrere dipositaves en la telepatia, per tant ho deixes córrer. Mires el rellotge i decideixes tornar a sortir. Tretze minuts després t'amagues de nou sota els llençols. I no són pas els teus...

Una estona de cel.

2010-09-12T08:28:00.000-07:00

I com si de lluny sonés la banda sonora original de les nostres vides. Com si cada cançó ens fes créixer una mica més. Com si m'abracessis tendrament sota la llum de la nostra immensa lluna. Com si aquell petó durés per sempre. Com si no s'oblidessin mai les paraules. Com si la màgia continués creixent i creixent. Com si cada segon fos una estona de cel.

Nit freda per ser abril.

2010-09-08T07:57:00.000-07:00

En aquell instant va deixar d'importar-me el temps. Alguna petita part de mi sabia que era massa tard. O potser massa d'hora. Malgrat tot sentia una exorbitant voluntat de seguir caminant. Com si cada pas consumís, una mica més, aquell passat que tantes i tantes vegades havia desitjat esborrar. Com si cada petita petjada deixés enrere tots aquells finals que mai haurien d'haver començat. Les arcades de la plaça del vi il·luminaven la meva nocturna sensació de felicitat. Aquella sensació que tota sola havia après a fer renéixer, i que temps enrere tant havia trobat a faltar. Possiblement aquella nit tenia un altre color. Possiblement la solitària alegria del carrer dels ciutadans m'amarava, i em feia sentir diferent. Potser viva. Possiblement tot allò no era més que un joc passatger, una nova manera de malbaratar el temps. El cas és que dues paraules havien estat suficients per encisar el meu absurd. I aquella gota de llum tan sols era fruit d'aquella tendra farsa.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra...

2010-08-11T12:18:00.000-07:00

I sembla que, malgrat el pas dels dies, tot continua igual que sempre. El cel té el mateix to grisós que quan vaig desaparèixer, els balcons de l’edifici del davant continuen tancats, els fanals il·luminen patètiques escenes de borratxera estrangera, i els plataners sembla que visquin en una eterna i profunda tardor. L’home que passeja el dàlmata cada matí continua amb la seva incansable rutina, la guitarra jeu sobre el llit tal i com la vaig deixar, els manuscrits de poesia continuen ordenats amb la mateixa pulcritud, i les persianes de les botigues pugen i baixen a la mateixa hora que sempre.

Els versos que creia desapareguts reneixen d’alguna fosca cantonada d’aquesta taula d’estudi sobre la qual s’amaguen els secrets més impensats del meu petit racó, i amb un cert escepticisme poso una mica d’ordre dins el meu cap. Masses anys predicant una estranya sensació de vertigen respecte els canvis, i ara sembla que el fet de trobar-ho tot com ho vaig deixar em buida d’una manera sorprenent. Arrenco d’una forma gairebé apàtica les fulles del calendari que ja hem deixat enrere i reflexiono sobre allò que veritablement esperava trobar.

De fons sonen els acords d’aquella cançó que solíem cantar les nits de divendres...potser tot això és millor del que recordava.

Només sempre. (Sant Jordi 2010)

2010-07-29T02:27:00.000-07:00

Jec al llit, a les fosques, abraçant-me les cames amb els braços. De fons sona la ràdio i t’escolto. M’agrada imaginar-te en algun petit racó d’aquest país sense nom, compartint aquella tendresa tan teva, tan nostra. Et veig, alçant els punys a la llibertat, resseguint amb els llavis aquell camí que un dia em vas proposar, el mateix que ens va portar a la mà dels qui ens estaven esperant. Somrius, sempre ho has fet, i em mires. M’agrada, m’agrades.

A fora, la pluja fa estona que mulla els carrers de Barcelona, els nens ja no hi juguen i fa temps que la ciutat és més buida i fosca que mai. Les seves places són plenes d’antigues cançons, enterrades per alguna requalificació corrupta. Els records s’esborren cada dia una mica més, oblidant tot allò que en algun moment va ser especial. L’odi s’escampa per la ciutat adormida i la ràbia s’apodera d’aquells que predicaven la humilitat.

No molt lluny d’aquí, un gran home s’enfronta al temible paper en blanc. Escriu incansables versos dedicats a la vida. La poesia marca el ritme dels seus passos, i l’esperança, amb nom de poeta, dorm al seu bressol. Enmig del silenci, l’irregular traç de l’estilogràfica engega un nou viatge que el durà a aquells universos utòpics que ell mateix em va ensenyar a imaginar.

Aleshores recordo aquell dia en que música i poesia es van unir per ensenyar-nos a ser una mica més forts, aquell dia en que vam compartir molt més que una nit de divendres, entre versos i cançons, entre lluita i amor. Una nit en que, de la mà de la tendresa revolucionària, vam començar a ser conscients de l’esperança que ens regalava un futur incert, cada dia més latent.

Aquell va ser el principi d’una bonica història. El primer de molts vespres de música i poesia. El dia en que vam descobrir que la vida està feta de petites coses, i que l’amistat només val la pena si és solidària i transparent. Va ser aleshores quan vaig aprendre a valorar tot allò que menyspreava, a tirar endavant en els pitjors moments, a aferrar-me als somnis i a lluitar per tot allò que val la pena.

Ben poc s’imaginen tot el que m’han donat des d’aquell moment. Tots aquells versos que, gratuïtament, m’han dedicat. Paraules recitades a cau d’orella i silencis en el moment oportú. Ells m’han ensenyat a mesurar l’enyorança i a créixer cada dia una mica més. M’han descobert un nou món on la lluita i l’esperança són el veritable motor, on la paraula és el poder més gran que existeix.

Tot d’una, sento com les llàgrimes em mullen les galtes. Es fa difícil explicar tot el que aquestes representen. És estrany el poder que poden arribar a tenir els petits gestos, les abraçades que algun dia ens dedicàvem, les paraules que tan sovint intercanviàvem, les felicitacions i les carícies amagades. Aquestes futures memòries tan meves i les ganes de compartir un nou cel ple de somnis. Els records que, a cops, són la força necessària per tirar endavant i l’agraïment etern.

Amb un nou paisatge tornarem a casa.

2010-07-26T03:49:00.000-07:00

Aquella tarda de juliol va suposar una nova manera de posar-li punt i final a aquella història que mai no havia començat. Les teves paraules no eren res més que lletres entrellaçades que havien perdut la importància que un dia van tenir, i les mirades que antigament prenien força segon rere segon havien esdevingut una petita i supèrflua part d'aquella sufocant rutina que havíem après a evitar. Els somriures s'alternaven amb estones de pura ràbia i ganes de fugir d'aquella estreta plaça, i la felicitat havia mudat, sense previ avís, el seu significat. El que abans no era més que un mer intercanvi cordial de paraules, ara era capaç de posar-li nom a una nova manera de tirar endavant. Aquella tarda de juliol vaig poder decidir sense cap preàmbul allò que realment em feia feliç.

Al final d'aquest viatge.

2010-07-07T03:42:00.000-07:00

Va passar l'última pàgina i es va sentir buida. Va allunyar una mica el llibre perquè les llàgrimes no esborressin les paraules i es va deixar abraçar pel silenci que regnava a l'habitació. Feia dies que desitjava acabar d'una vegada per totes aquella història. Si bé era cert que des d'un començament la havia enamorat, des d'uns dies enrere li feia una mica de nosa. Havia acabat avorrint els personatges, li semblava que les seves vides eren massa mediocres, massa corrents. Era com si, d'alguna manera, els conegués prou com per anticipar-se als seus actes, com si ella mateixa fos qui els fes actuar. Tot li havia semblat arrogant i superficial. Tot excepte el final. Es sentia desconcertada, no podia deixar de plorar. El coixí s'estava omplint de llàgrimes enfosquides pel maquillatge i ella s'imaginava la seva cara plena del rastre negre que aquestes deixaven. "Dec semblar un monstre" pensava. Però de fet, no podia (ni volia) deixar de plorar. Era com si fes molt de temps que necessitava treure tota la ràbia que tenia dins. Tota la merda que s'havia anat acumulant amb el pas dels dies. Era com si aquell final li hagués mostrat una part del seu futur, com si el fet de conèixer tota la història la portés a pensar que algun dia també viuria aquell final. Es retorçava de dolor sobre el llit. I pensava en ell. En tots i cadascun dels dies que feia que havia marxat. I en cada segon que encara trigaria a tornar-lo a veure. Va tancar el llibre i el llum. I es va posar a somniar entre llàgrimes negres i enyorança.

2010-06-28T12:47:00.000-07:00

Imaginar futurs propers plens d’absències i de pors. Escoltar el silenci dels teus llavis i buscar-te la mirada. Notar la deliciosa sensació de que sobren les paraules, i créixer cada dia una mica més. Demanar-te una abraçada sense cap perquè i deixar-me enlluernar amb els mots que em xiuxiueges suaument. Cantar-li a la vida i somiar en tot allò que encara ha d’arribar. Que em recitis poesia amb la mirada i que m’il·luminis amb un somriure. Que les nits semblin més dolces que mai i que decidim omplir-les gota a gota. Assaborint cada instant de temps. Cada espurna de vida. Desitjar que la nostra intermitent llum de primavera no s’apagui mai, i fer renéixer aquell somriure que havia desaparegut en alguna fosca i freda tarda. Saber-me cada dia una mica més especial, i sentir-te cada cop una mica més a prop. Que em matis a pessigolles i que descobrim allò que ens fa tant diferents. Trobar-li un sentit diferent a les mateixes coses de sempre i desitjar que la lluna no s'apagui mai.

Saps què?...

2010-06-22T14:18:00.000-07:00

I el sol del migdia il·luminava la tendresa de les nostres paraules. Feia temps que se m’havien acabat els adjectius. Pensava en totes aquelles mirades clandestines, en tots aquells petons que s’amagaven rere alguna fosca nit de primavera. T’escoltava en silenci i tu t’enfadaves. Les hores fugien d’una manera vertiginosa. Ens amagàvem de tot i de res. I rèiem. I compartíem. I ens miràvem. I somrèiem. Una petita espurna de vida brillava als meus ulls. Ets tu i sóc jo.

Encara no té nom.

2010-06-06T04:30:00.000-07:00

Ella juga entre els carrers d'una ciutat adormida. Desprèn passió, tendresa i felicitat. Ella veu com s'enfosqueix la nostra tarda, i com la lluna ens xiuxiueja les paraules que encara no ens hem inventat. Ella és còmplice d'estones de cel, de mirades i de somriures. Ella amaga la por, la incertesa i la tristesa. Ella sap tot allò que nosaltres mai podrem saber. Ella és el camí. Ella és la força, la màgia i la vida. Ella és l'esperança que encara no té nom.

Biladi.

2010-06-02T06:36:00.000-07:00

Asseguda sobre la taula de la cuina, amb les cames totalment creuades, em prenia un cacaolat fred, mentre escoltava alguna emissora de ràdio. El vent es filtrava suaument per la finestra i em revoltava els cabells d'una manera prou curiosa. Jugava a fer-me pessigolles als peus i somreia, recordant alguna mirada fugissera. Distreta, absent i divertida, feia passar les hores, evitant el moment d'anar a dormir. No fos cas que al despertar, m'adonés que tot allò mai havia existit.
Tot va anar massa ràpid. Aquella dona, crec que era una dona, ho va deixar anar d'una manera massa clara. Massa concisa. El got se'm va relliscar de les mans, i va impactar sobre les rajoles del terra ocasionant un espantós terrabastall. Les paraules se'm repetien incansables vegades dins del cap. Paralitzada com estava, amb el pijama ple de taques de xocolata i els cabells despentinats, vaig apagar la ràdio i vaig decidir ficar-me al llit. No volia saber-ne més. Ja n'havia tingut prou. Allò començava a fer-me mal. Aquella història s'estava convertint en una lluita personal. Dins del meu cap sonava una llunyana dolçaina, i tendres crits a l'esperança que suaument repetien "resistirem quan desperte el matí...".

Primaveres amb regust de tardor.

2010-05-26T10:13:00.000-07:00

L'eterna contradicció ressorgeix d'algun gris octubre. Els problemes s'acumulen i s'esvaeixen en pocs segons i les ganes de plorar i riure s'alternen incansablement. Imagino carrers i cantonades, places i bars on algun dia vam ser algú. Busco respostes perdudes que, possiblement, mai hagin existit. Recordo estones, mirades i cançons. I una paraula. La meva paraula. Ai! aquesta refotuda primavera!

Al mar, al mar!

2010-05-24T12:03:00.000-07:00

Entre petons i abraçades, una cançó. Una guitarra, una sola veu sota la tendra calitja del Vallès. Somnis, jocs i danses. Milers de milions de somriures, felicitat i bones estones. Mosquits, extraterrestres i monstres malèfics amb màscares blanques. Partidets de futbol i inacabables partides de cartes. I al cap i a la fi, sentir-nos tots una mica més a prop. Sentir-nos formar part d'aquest projecte que comença a agafar una forma terroríficament encantadora. Sentir-nos el futur d'un tot cada dia més nostre.

I barça barça barça!

2010-05-16T13:21:00.000-07:00

Gràcies per cada segon, per cada minut, per cada partit de glòria. Gràcies per donar-nos molt més que una lliga. Gràcies per fer-nos tant i tant grans. Gràcies per saber plantar cara a tots aquells que ja ho havien guanyat tot a cop de talonari. Gràcies per ensenyar-nos a ser una mica més grans, més valents, més forts. Gràcies per cada títol i per aquest any inoblidable que ningú podrà superar. Gràcies per alimentar aquest sentiment que cada dia és més especial per tots nosaltres. Gràcies per aquesta filosofia que ens fa ser els millors. I gràcies, finalment, per fer-me feliç.
Visca el Barça i visca Catalunya!

Entranyables personatges directament arribats del planeta piruleta.

2010-05-15T07:07:00.000-07:00

L'enèsima fugida endavant.

2010-05-12T10:49:00.000-07:00

Coses més originals s'han dit, però la veritat és que a mi ja no se m'acut res més. Em sap greu si és insuficient, però és el que em passa pel cap en aquests moments. Ja sé que esperaves quelcom diferent, especial, autèntic, però ja fa temps que les coses han mudat el seu significat. Te n'adones? Últimament el món està de mudança. Últimament la vida ha agafat un gir inesperat, un d'aquells revolts que et fan dubtar sobre allò que trobaràs més enllà. M'allunyo lentament dels carrers que algun dia freqüentàvem i, inevitablement, em venen al cap petits fragments de converses, de poemes i (és clar) de cançons. Deixo enrere els bancs d'aquella plaça que m'havien acollit en algun moment de nostàlgia, i m'enfronto, vençuda, a la intensa mirada dels balcons del carrer de les flors. M'eixugo una fugissera llàgrima sorgida del record, i després de refer-me, continuo endavant. Sense mirar enrere. Compungida, baixo, gairebé trotant, les escales de la boca del metro. Tot i no voler-ho he tornat a agafar la línia 3. He de reconèixer que menteixo quan admeto que m'estalvio una bona volta. Però ja és oficial: no hi ha res a fer.
M'assec a l'únic seient buit que hi ha al vagó, i em poso els auriculars del reproductor de música. Decideixo seleccionar el mode aleatori, hi ha vegades que no val la pena enfrontar-se a una decisió d'aquestes característiques. Dos acords són suficients. Tot allò comença a esdevenir un feixuc costum. De cop, la duresa d'aquelles imatges. I l'esfereïdor monstre de l'enveja. Saps? Jo també cantava a la riba dreta de la ria de Bilbao.

Dimarts nit. El retorn!

2010-05-05T06:27:00.000-07:00

Tornar a sentir, per fi, totes aquelles cançons que algun dia em van ensenyar tantes i tantes coses. Notar una impacient sensació de felicitat que lluita per sortir i fer-se notar. Creure que aquella estona és molt més que tot. Tornar-me a convèncer del sentit d'allò que començava a desaparèixer i recuperar tot el que algun dia va quedar en un permanent standby. Alimentar les ganes de continuar endavant, de continuar lluitant.I tancar, d'una vegada per totes, aquest any de buidor i enyorança, mentre de fons, s'imposen ferotges, els acords de la Muixeranga.

Dimarts de lluita i cançons. Dimarts de retrobament i d'esperança. Dimarts de Palestina. Dimarts de reaparició i felicitat. Dimarts de pura vida!

Mitjons mullats.

2010-05-03T11:58:00.000-07:00

Aquell dia no li va importar mullar-se. Caminava sota la pluja, i sentia com les gotes li feien pessigolles per tot el cos. Somreia, com si el fet de sentir la roba xopa li donés una intensa satisfacció. Com si des d'aquell raconet del barri de Gràcia, tingués la curiosa impressió de que l'endemà podia ser un gran dia. Com si, de sobte, hagués vist clar que podria tancar aquell parèntesis que algun dia va deixar obert.

Ets tu, sempre ho he vist tan clar.

Com si de ficció es tractés.

2010-05-01T06:09:00.000-07:00

I aleshores seuré sola a les escales de la plaça del Rei. Escoltaré la música que ens havia fet de guia durant inacabables converses. Miraré l'hora a la pantalla del mòbil, el guardaré i el tornaré a treure. Tornaré a mirar l'hora, perquè el primer cop no l'hauré vist i, tot i odiar el tabac a morir, faré una profunda calada a la primera cigarreta del paquet que hauré comprat a un quiosc de les Rambles. M'aixecaré i, després de deixar-li una moneda a l'home que toca la guitarra, jugaré a perdre'm pels carrers de la Barcelona de color gris. Desitjaré, com sempre he fet, viure en un petit pis de Girona, i vorejar cada matí l'Onyar, i buscar l'aïllament de les muralles, i admirar la bonica ciutat. Caminaré, sense rumb, pels carrers que sempre recorríem. Els records m'escopiràn antigues converses, i em faran sentir una sensació d'opressió, com si, d'alguna manera, em faltes l'aire. Recordaré, amb dolor, els fets d'aquells últims dies. I em martiritzaré pensant que, potser, no vaig lluitar prou. Trauré el reproductor de música de la bossa, em posaré els dos auriculars i escoltaré algunes d'aquelles cançons que ens havien fet tan grans. Reviuré, amb nostàlgia, llargues tardes reflexives i grans estones de cançons. Et donaré les gràcies per totes les vegades que em vas escoltar, i pel suport que sempre vaig rebre de tu. Et maleiré, un cop més, per no haver-me fet cas per una vegada a la vida, i per no haver vist que tot allò se'ns estava anant de les mans. Ploraré pensant que segurament va ser culpa meva i, ràpidament, m'eixugaré les llàgrimes amb ràbia, desitjant no haver-ho pensat. Em repetiré, incansables vegades, que ho vaig intentar. I somriuré, tot i notar una creixent sensació de buidor.

Victòries amb gust de derrotes.

2010-04-29T06:10:00.001-07:00

L'estrident xiulet va marcar el final d'un somni. Les llàgrimes es van tenyir de blaugrana, i la desil·lusió va substituir l'esperada remuntada.
Un cop encaixada la derrota, però, l'únic que podem fer és somriure. Per una eterna afició que ahir es va vestir per l'ocasió, amb els nostres colors. Per un equip que ens ho ha donat tot i que ens ha permès viure allò que mai ningú podrà superar. Per uns jugadors que ens fan somiar amb la seva màgia, i que es deixen la pell partit rere partit. Per un entrenador exemplar que ha marcat una nova etapa de la història. Per un equip, un esport i un sentiment. Avui, més que mai, em sento orgullosa de ser del BARÇA. Avui toca mirar endavant, i seguir lluitant pels nostres somnis.
D'acord, no ha pogut ser a Madrid...però no em direu que Wembley no té la seva gràcia?

Derrota.

2010-04-27T12:15:00.000-07:00

És evident que ha arribat el moment. D'acord, ho accepto. Has guanyat. Però he de reconèixer que me'n vaig creure capaç fins l'últim moment. Ara somriu, mira'l i gaudeix-ne. I quan s'abaixi el teló: canta a la vida, amor.

Aquell dia...

2010-04-27T11:59:00.000-07:00

Aquell dia somiàvem universos utòpics, asseguts a la sorra, amb la teva guitarra i la meva veu. Aquell dia em parlaves en versos invisibles, em xiuxiuejaves paraules a l'orella. Te'n recordes? Aleshores les coses eren més fàcils. O potser, simplement, eren diferents. Aquell dia jugàvem a imaginar, a somriure i a viure. Aquell dia compartíem mirades de complicitat, i de tendresa (perquè no?). Aquell dia encara no havies marxat tant lluny. Aquell dia volàvem tots dos. Sols. Amics. Transparents. Únics.
Reconec que en un principi em va fer mal adonar-me de que aquell dia havia esdevingut un simple record. Especial, sincer, important, però record. En realitat, però, allò que de debò em va doldre, allò que em va treure el son, va ser descobrir que aquell record mai havia existit.

D'un gris abril.

2010-04-16T11:48:00.000-07:00

Les paraules desperten la por, mica en mica, pas a pas. El silenci s'apodera de la meva fosca habitació. Els ulls se'm claven en el relat d'aquells terribles fets. Les ganes de lluitar s'esvaeixen, una mica més. Te n'adones que potser no val la pena, que és inútil continuar. Et rendeixes, per uns instants. És massa tard, penses. És hora de créixer, de madurar. És hora d'obrir els ulls i adonar-nos que des del nostre humil punt de vista no podem canviar el món.
És llavors quan mires fixament a la pantalla i veus els seus ulls, fotografiats. Aquells ulls que van morir a mans d'autèntics animals. Aquells ulls que van donar la seva vida per defensar tot allò que nosaltres estimem. Me n'adono que cal seguir endavant i que, evidentment, cal seguir lluitant. Des de la innocència, tan se val. Hi ha masses lluites que encara hem de guanyar.
Avui les paraules m'han fet reflexionar, un cop més. Avui recordo, amb buidor, aquell gris abril. Avui que fa exactament disset anys i cinc dies, alcem els punys al vent. Et recordem. T'enyorem. "Ni oblit ni perdó!".

Terrat.

2010-04-14T06:53:00.001-07:00

I pujo al terrat a plorar en silenci. Allà sembla que les llàgrimes marxin amb el vent. Pel meu cap suren un centenar de retòriques, sorgides pel simple plaer d'estalviar-me les respostes. Miro el cel, després el carrer. La gent passeja, absent, ignorant. Des del meu acollidor terrat, entre pinces i roba estesa, puc veure els invisibles carrers del Poble Sec. I la nostra petita rambla. T'enyoro. Ella et mira. Tu la mires i somrius. I potser durant una mil·lèsima de segon t'envaeix una sensació de buidor. Com si et faltés alguna cosa. Com si, allà, hi faltes algú. Però tant se val, no recordes ni la seva cara.

Dos.

2010-04-12T10:44:00.000-07:00

Dos dies són molt més que 48 hores. Dos dies poden arribar a fer-te somriure de debó, i a fer-te adonar que, potser, has escollit el camí correcte. Dos dies poden esdevenir pura màgia, si esculls la companyia adequada. Dos dies poden voler dir vida.

Allò que se'n diuen vacances

2010-03-31T10:25:00.001-07:00

Seure a la gespa, amb la guitarra entre les mans i recordar totes aquelles nits. Alçar el cap i admirar la grandiositat de l'emblanquinat Pedraforca. Escriure pels descosits, per tu i per ells, i escoltar totes aquelles cançons que un dia em vas ensenyar. Viatjar amunt i avall, de Gósol a Tuixén i de Saldes a Solsona. I caminar per mil camins, i sentir l'aire a la cara. Barallar-se amb les tecnologies i sentir-se aïllat, sense mòbil ni Internet, sense la nostra tele. I riure i cridar i jugar a fet i amagar, i sentir-te més petita que mai. Agafar el cotxe i marxar i aturar-nos a Berga. I caminar molt, i admirar la bonica ciutat. Passejar per mil camins i imaginar els dies de Corpus. I veure les tres perles de la tele, i sentir les pessigolles a la panxa. I passar pel seu costat, i sentir una sobtada escalfor a la cara, i somriure perquè hi són...que hi són allà carai! I pujar al cotxe i marxar a casa. I desfer la bossa i tornar-la a fer. I marxar. Fugir ben lluny. On ningú no em trobi.

2010-03-21T07:23:00.000-07:00

Et busco entre la gent, però avui no hi ets. Cada dia som una mica més lluny, però encara ens queda la cançó...

Punt i seguit

2010-03-15T12:53:00.000-07:00

Dies de confusió, de llàgrimes, de dolor i de por. Records que et demanen a crits renéixer de les seves pròpies cendres. Converses que haurien d'haver arribat abans. Desil·lusions evitables que d'una vegada per totes ens han fet veure el camí. Ara més que mai hem d'aprendre a estimar-nos, com ho fèiem abans. Hem de tornar a creure en nosaltres, a recuperar un esperit que mai va morir. Us prometo que podem.

Allò que pot fer especial un diumenge

2010-03-14T12:07:00.000-07:00

Diumenge a la tarda tot sembla igual que sempre. Però hi ha diumenges especials. Plens de mirades i somriures. De salutacions exagerades i de despedides que mai no arriben. De paraules i esperança. De cançons i de tendresa (revolucionària, és clar). De coreografies ingenioses (i plagiades) i de guitarres perfectament entrellaçades. Hi ha diumenges en els quals val la pena plantejar-se les coses, i decidir començar una nova vida, plena de relacions més humanes i transparents. Hi ha diumenges que et fan sentir especial. Hi ha diumenges i diumenges...

Aquest ara cada dia més sincer...

2010-03-13T07:28:00.000-08:00

Ara que la poesia marca el ritme de les nostres vides. Ara que ens busquem la mirada entre la multitud. Ara que ens trobem entre veus antigament desconegudes, cada dia més familiars. Ara que imaginem universos utòpics. Ara que decidim ser una mica més forts. Ara que escrivim paraules sinceres, plenes d'amistat i sentiment. Ara que som una mica més solidaris. Ara que ens riem d'aquells que deien ser els millors. Ara que escoltem la mateixa música, i ens movem al ritme de la seva melodia. Ara que descobrim vides amagades. Ara que lluitem per allò que desitgem. Ara que sabem que l'aprenentatge, algun dia, serà mutu. Ara que viatgem a terres llunyanes, de la mà de les teves paraules. Ara que planegem futurs plens de somriures i abraçades. Ara que tenim la certesa que les coses seran com sempre hem somiat.

On comença el carrer Blai...

2010-03-11T06:20:00.000-08:00

Aquest alegre nerviosisme comença a ser habitual. La intensa impaciència de sentir tot allò que ens dius, i les ganes de tornar-te a veure, un cop més. Es podria qualificar d'obsessiu, però a mi m'agrada més definir-ho com quelcom passional, un fenomen que m'arrossega amunt i avall, i m'ajuda a entendre una mica més el món. Aquest matí, entre badalls i lleganyes, m'entretenia comptant els anys que fa d'ençà que et vaig veure per primer cop, i ja en van més de cinc. Avui hi tornarem. El petit local del carrer amb nom de poeta s'omplirà de somriures, passions i d'aquesta tendresa teva, que tant ens agrada. Avui tornarà a ser especial, igual que sempre, però també diferent. Avui, per primer cop, tindré un nou punt de vista.

Un dia com avui...

2010-03-10T11:37:00.000-08:00

El vaig trobar vessant llàgrimes doloroses i realment sinceres. Entre gemecs i sanglots, em va explicar el motiu del seu plor, la raó per la qual, un dia com avui, havia arrencat a plorar desconsoladament. Em va dir que ell ens havia deixat, que havia emprès un viatge, un camí cap a l'eternitat, i que ja no podria tornar mai més. La duresa de les seves paraules em va fer esgarrifar. Els ulls se'm van omplir de llàgrimes, i amb la pell plenament eriçada, vaig trobar en algun racó la força necessària per recordar tot el que havia fet per tots nosaltres. Va ser aleshores quan vaig caure en una profunda tristesa, i vaig entendre que a partir d'aquell moment i per sempre més, restariem sotmesos a una eterna buidor, que mai ningú podria omplir.

2010-03-08T09:40:00.000-08:00

El feminisme és una aliança entre dones rebels.

Dilluns de neu i revolució

2010-03-08T08:58:00.000-08:00

Neva. I nosaltres celebrem aquest dia especial, alçant els punys, centrant la mirada en un futur més lliure i digne. Neva. I ens apropem a les finestres, curiosos, i mirem la blanca catifa que cobreix la nostra ciutat. Neva. I ens mirem, discretament, amb aquest joc tan nostre, que cada dia fa més mal. Neva. I te n'adones que tot el que passa no és normal. Neva. I juguem a imaginar futurs incerts, presents impossibles, i passats parcialment esborrats. Neva. I la neu és cada cop més fosca. Però neva. I és 8 de març. Un dia doblement celebrat. Per totes les dones i per tot allò que ens fa especials a totes i cada una de nosaltres, i perquè neva a Barcelona, com no ho feia des de fa molts anys.

2010-03-03T10:44:00.000-08:00

Seure a la sorra i escriure paraules imprescindibles amb els dits. Jugar a endevinar el color del cel i les metàfores de cotó que marxen amb el vent. Fer poesia amb la mirada, prosa amb els somriures i imaginar universos utòpics amb milers de somnis complerts. Escoltar aquelles veus que tants cops ens han fet viatjar i seguir-ne el ritme amb el peu esquerre. Deixar-nos il·luminar per un sol imponent que té ganes de fer-se sentir, i al mateix temps, anar creixent una mica més, i aprendre a entendre la diferència entre allò realment important, i allò completament superflu.

2010-02-28T08:35:00.000-08:00

Avui s'inicia, un cop més, aquest camí cap als nostres somnis i els seus pitjors malsons.

La nit de la perfecció.

2010-02-27T02:32:00.001-08:00

Nit de cantautors, de poesia, d'acords i de cançons. La tendresa omplia la sala, els somriures i les paruales. Tres guitarres, una sola veu. Nit de felicitat, de mirades, d'abraçades i d'amistat. L'admiració i l'agraïment, en una mateixa paraula. Les ganes de donar les gràcies per totes aquelles paraules que sempre tenen preparades, en el moment oportú. Nit de manies incofessables i segones intencions. Les paraules del final, com sempre, més tendres que mai. Intercanvi de sensacions, de dedicatòries, i felicitacions. Gràcies, un cop més, per les sàvies paraules. I un adéu per un instant. Potser un "fins aviat". Ens veiem d'aquí res, on comença el carrer Blai...

Un brindis...

2010-02-25T06:44:00.000-08:00

Per cada paraula, per cada mirada, per cada cançó, per cada record. Brindo per cada moment, i per cada lloc on hem coincidit.
Demà brindarem, encara que sigui amb aigua? :)

Estació, tendresa i revolució...

2010-02-20T05:03:00.000-08:00

L'andana era plena. Les il·lusions esperaven el seu tren, desitjant unes hores de llibertat. Les darreres abraçades es feien cada cop més intenses. El plor intermitent d'una dona em feia venir llàgrimes als ulls. Un home es mirava l'escena des de lluny, carregant amb la maleta de la feina, potser recordant algun moment especial. Els megàfons anunciaven arribades i sortides, i provocaven les corredisses d'aquells que anaven ben perduts. Un grup de nois, carregaven motxilles plenes d'alegria. Me'ls mirava i somreia, pensava en Mallorca i Figueres, en Llançà i l'Espolla. Nosaltres caminàvem ràpid, parlant de tot i de res. Del partit d'ahir, i del d'aquesta nit. Filosofàvem, si se'm permet l'expressió, de les coses de la vida. Dels problemes d'aquí i d'allà. I en un moment inesperat, un creuament de mirades, de somriures, de records. La tendresa revolucionària, la seva esperança i la seva il·lusió. Una mirada fugaç. Futures memòries, acords i cançons. L'agraïment etern. Ets tu, sempre ho he vist tan clar...

Pum!

2010-02-17T06:26:00.000-08:00

Una fugida endavant, que deixa obert un altre parèntesis, un d'aquells que mai es consideren del tot tancats. Carrers buits i foscos, tot i que diuen que cada dia clareja més. Fred glacial, etern hivern. Dies depressius i un pèl monòtons. Mirades que s'estavellen contra el forat de les escales. Els amics de les arts, intentant arrencar un petit somriure. Hores filosòfiques, i psicoanàlisi d'estar per casa. Incansables revolucions que et prenen més temps de l'esperat. Merda que s'acumula en algun racó, i que potser en algun moment es deixarà veure. Recaigudes que sembla que fan més mal que les caigudes pròpiament dites. Murs que no et deixen veure allò que passa més enllà, i llengües massa llargues que t'ho xerren tot. Històries d'amor als passadissos i als terrats, obligades o innocents. Repetides imatges que metrallen un cos ja mort. I un odi sobtat, cap a tot allò que en algun moment va ser important.

2010-02-16T05:03:00.001-08:00

Quan et vingui de gust tornar, no quedarà ningú esperant-te.

Petits monstres vinguts d'algun planeta no molt llunyà...

2010-02-14T11:12:00.000-08:00

2010-02-14T10:53:00.000-08:00

Li agradava seure a la platja, i sentir com la sorra li feia pessigolles als peus. S'estirava mirant el cel, i es deixava endur pel so de les onades al trencar-se, i per les carícies de la brisa sobre la seva pell.
Solia imaginar que les gavines li explicaven boniques històries, contes fantàstics farcits de felicitat i d'alegria. Sempre havia desitjat ser protagonista d'algun d'aquells relats i anar construint poc a poc un futur ple de somriures i bones estones.
Però ella sabia prou bé que fora d'aquell petit racó, la vida era molt més dura, i que el dolor dia a dia s'estava apoderant del seu esperit lliure i somiador...

2010-02-13T01:39:00.000-08:00

M'estiro al llit i deixo passar les hores. T'escolto i t'imagino. Et veig assegut, parlant, recitant antigues històries d'amor. Me n'adono que dilluns tot just fa un mes. I t'enyoro. Encara que sé, que potser dijous hi seràs. Penso en els teus cabells, en els teus ulls, en el teu rostre dur que amaga una incontrolable tendresa. Aquesta tendresa que regales, i que et fa tan especial.
Obro els ulls i veig que la pluja fa estona que mulla els carrers de Barcelona, i que les hores de feina i d'il·lusió potser restaràn passades per aigua. I és que aquest temps està boig. Més boig que tu i que jo, però no més boig que el món, que deixa morir infants i civils a mans d'aquells que no mereixen viure.
I ploro, per tot i per res. Per tu i per ells. I per aquesta extranya sensació d'estar més sola que mai...

Dimecres dansaire...

2010-02-10T10:37:00.001-08:00

Petits somriures disfressats de famoses ballarines. Gotes de vida carregades de felicitat i alegria. Les reines de cada casa, totes juntes al meu costat. I no és senzill trobar la clau, però a vegades, les coses són més senzilles del que sembla. I ballar, i demostrar que en saps, i que ho pots fer. I fer parelles per jugar, i barallar-se per aconseguir la millor. I jugar al joc de les estàtues. I recordar temps passats. I somriure. Somriure molt.

Allà on tot comença...

2010-02-10T05:41:00.000-08:00

Per tots aquells somnis que queden per complir. Per totes aquelles paraules que encara no ens hem dit. Pels mil i un somriures que no m'has regalat. Per totes aquelles abraçades que em queden per donar. I per aquestes curioses futures memòries que algun dia, potser no molt llunyà, seràn part d'aquest present tan incert que és la vida.