I amb el regust sota la llengua decideix que no vol tornar a despertar.

Cortines de somnis a mig teixir que ara es desfilen entre el repicar suau d’unes cançons que evoquen carícies amargues, que mai no em van pertànyer, que vam tancar amb clau en un calaix i que, potser, de no ser així, haguessin acabat per fer-nos embogir - si és que encara queda alguna engruna d’enteniment dins nostre -. Buscar-te (i trobar-te) a cada accent, a cada punt, a cada silenci violent d’aquell poeta. Silencis dels meus, silencis dels nostres, silencis plens de contradiccions que espanten i buiden els minuts, que aturen el temps, un temps que ja no ens correspon. Que, qui sap, potser mai no va ser nostre. Restes d’estiu que es regiren entre uns llençols sense arrugues. Deixar que passin els segons, i els primers, i amagar-me sota un cel que ja no guarda cap estrella. Potser només nosaltres vam saber-les trobar. Sentir-te tan a prop, i també tan lluny, i saber-me perduda al teu laberint, sense mapes, sense brúixola, sense nord. Abandonada a l’absurd d’unes paraules fràgils que s’emporta el vent, immersa en aquest dolça antítesis que, mai sabré per què, encara aconsegueix arrencar-me el millor dels somriures.