S'ha fos la llum de l'esperit.

Des del sofà de casa veig un noi que surt al balcó. Un anònim en aquest món més boig que ell. Com si arrossegués una infinita tristesa aixeca la mà dreta i acaricia la barana amb el dit índex. Potser pensa que hi ha de posar flors. Potser pensa que el cel ja és prou gris, i que aquesta tardor és prou amarga com per deixar que a casa seva no hi exploti la primavera. I es desfà en un mar de llàgrimes i penso que potser ha tingut un mal dia, que sortiria al meu balcó i li regalaria un somriure. Com si un somriure dels meus fos capaç de curar les penes del pobre veí. Però el noi està capficat i mira endavant. Potser recordant una escena que hagués preferit no viure. Potser imaginant un moment que hagués preferit poder oblidar. I es mossega el llavi arrugant el gest de la cara i penso que deu preferir aquest dolor que el que li rossega el cap. O el cor. I espero que arribi el moment en què algú altre surti de dins l’estança i li acaroni els cabells suaument, que l’embolcalli amb la tendresa d’una abraçada i que li digui a la orella que sempre hi serà. Però no surt ningú i potser és per això que plora. Potser ell també espera sentir uns peus que caminen rere seu i, fent que no els sent, fer-se el sorprès mentre l’agafen per darrere i li arrenquen una rialla de les d’abans. Potser el pobre veí s’ha cansat d’esperar. Potser plora de desesperació. I aixeca la mà de la barana i se l’apropa a la cara i s’eixuga les llàgrimes amb el mateix dit, amb un moviment tan suau que fa entristir. I mira l’horitzó i el que veu el fa sentir pitjor. I penso que aquesta maleïda pluja ens està fent massa mal a tots. I que la música no sona igual de bé si no és primavera. I que les hores són molt més lentes quan la nit és més llarga. I que jo també espero sentir uns peus que caminen darrere meu, i fent que no els sento, fer-me la sorpresa com si, malgrat el cel gris, a dins de casa fos primavera. I m’aixeco del sofà, i tanco la cortina. I penso que hi ha coses que és millor no pensar.